dimarts, 15 de setembre de 2009

Things that we lost in the fire (i en altres puestus i circumstàncies)

Atenes
Noto una familiaritat estranya, enganyosa, amb aquesta ciutat. Reconec molts llocs en els quals vam passar el darrer octubre, però potser em costa més reconèixer-me a mi mateix, caminant sol per aquests llocs, sense l'Enric i la Roser, que ja han fet les seves vacances. Serà l'única tarda lliure que tindré en set dies, i no puc evitar de caminar més enllà de la Plaça Syntagma.

Entro de nou als jardins del Zappeion. Sento el contrast entre aquella preciosa tarda d'octubre en què ens hi vam passejar els igualadins, en les darreres hores de viatge, i els primers instants del viatge d'enguany. Arribo al Temple de Zeus, la gran assignatura pendent de l'any passat. Avui sí que està obert. Iupi.


Està plantat al bell mig d'una esplanada. Hi ha una dotzena llarga de turistes fent fotos, i un xicot pèl-roig (irlandès, suposo) dibuixant els perfils de la construcció. Vista de més a prop, se'm reforça la impressió que me'n vaig endur fa un any. És trist que només quedin dempeus unes poques columnes, però la capacitat de suggerir que deixa en l'home la seva imatge, solitària, enravenada, no té preu.


Corint

M'he llevat tard, just el dia en què comença el periple. M'he deixat el mòbil a l'hotel, a més. Lògicament, les cares dels que m'esperen a l'autobús no són amistoses. Em poso, per tant, ben al darrera. Els passatgers que queden per recollir, que desconeixen qui ha provocat el retard, seran molt més simpàtics amb mi.

Sortim d'Atenes cap a Corint, en una jornada de transició. Passem pel canal, hi parem poca estona, i anem a veure el temple d'Apol·lo, que per a qui ha vist el Temple de Zeus fa poques hores, bé... li rellisquen bastant les columnotes que queden de Ca l'Apol·lo Corinti. Vora Corint hi ha Epidaure, amb el seu espectacular teatre cèlebre per la seva acústica. La guia recita al bell mig de l'escena a Kavafis, però sense la música de Lluís Llach. Hauria estat massa enyor per a mi.

Ja a la tarda, arribem a Nàuplia. Els meus budells se'n recorden del dinar; i un parell de bars de Nàuplia, dels meus budells. Pel demés, Nàuplia em recorda una mica a Egina, però sense tuf de peix. En certa manera, s'assembla molt a Sitges. Als 36 viatgers que farem nit a la vila se'ns distribueix en dos hotels. Al meu grup li toca l'Hotel Nàuplia (això és esmerçar-se per trobar un nom). Per sort, entre els meus acompanyants - tots de l'Estat- hi han algunes persones que parlen català. Ja patia.

Pel dimecres, acaba la Grècia pintoresca i dels 'souvenirs', ens endinsem després de dinar en ple Peloponès, territori inhòspit, i al final del dia, serem a Esparta.

Micenes

Després de passar una hora més a Nàuplia, l'autobús gira dret cap a Micenes. Avui en dia es considera als micènics -una civilització de meitats del segon mil·leni abans de Crist- com els primers grecs, o sigui, gent amb el nas punxegut, molta mala llet i uns 'vivales' de no dir.

Primera parada: la tomba d'Atreu o Agamèmnon, on es manté intacte l'esquema de construcció funerària dels micènics, encara que els britànics i els alemanys han desvestit l'indret de tots els seus elements ornamentals i rosetons. El túmul i la tomba, construïda en forma cònica dins el turó, amb una entrada rectangular i una obertura superior en forma de triangle, traspuen el poder que van assolir els micènics, la por a la mort que tenien i també <> explica la guia.

Temien a la mort, però l'administraven sense massa manies. Només cal recordar la guerra de Troia (els aqueus eren els senyors micènics, cas de Menelau o Agamèmnon) o notar el terrorífic 'karma' de la ciutat que dóna nom a la cultura, Micenes. S'alça vora la tomba d'Atreu, on la va descobrir el mític Schliemann els anys '70 del segle XIX. Micenes és una presència imponent, i agressiva, en un territori esquerp, des dels turons del qual es pot divisar la costa. La ciutat estava edificada en una muntanya ben alta, no la que ho era més, però sí la que aleshores tenia millor accés a l'aigua. Es va edificar els segles XIV o XIII abans de Crist, i en diverses fases.

Alguns sectors de les muralles conserven un aire orgullós i amenaçador. I és clar, no hi ha més amenaçador que la vista d'un dels objectius del meu viatge, la Porta dels Lleons, que dóna entrada a la fortalesa.

Ningú ha pogut establir amb certesa perquè hi han els dos lleons mig alçats, dominant la porta, perquè els hi van esculpir. Però si volien deixar el segell de la Casa reial de Micenes per a l'Eternitat, se'n van sortir.

Mystras

En el sopar d'Esparta, on no queda absolutament res dels antics lacedemonis o espartans, em va brindar l'oportunitat de dialogar amb un sector del grup d'espanyols que m'acompanyen, unes persones en concret que no tenen cap simpatia cap a la petita nació de l'extrem nord-est de la Península Ibèrica. Es tracta d'un pare i una mare de família que, després de deixar verd a Zapatero, no van tenir més idea de preguntar-me <> perquè <>. Jo els vaig respondre educadament que si això fos cert, estaria encantat de patir aquesta mena d'esclavatge.

El pare de família crec que volia seguir amb la discussió amb arguments per fomentar la pau i la germanor entre els pobles, però per sort, se'm va rescatar per anar a fer un tomb.

L'endemà, Mystras. Es tracta d'un seguit de capelletes i esglésies encadenades a la falda del mont Taiget, on els espartans llançaven els bebès amb pinta de poca salut. La visita ha transcorregut sota un cel gris clar, el marc per admirar les construccions del què va ser el principal centre bizantí al Peloponès els segles XIV i XV. Seguint amb els paisatges bucòlics, l'autocar ha reemprès a la tarda la marxa, ara cap a Olimpia. Hem atravessat l'extrem sud de l'Arcàdia, la terra que evocaven els poetes antics, i que a causa dels focs del 2007 i el caos immobiliari grec, no té massa cosa per glossar ja.

Olimpia



El cel metàl·lic del dijous ens acompanya també el divendres en la visita al santuari d'Olimpia. Malgrat l'espantós incendi de fa dos anys, que va devastar els boscos de l'Èlida, l'àrea que ocupa Olimpia desprèn una aura especial. Del foc, se'n va salvar pels pèls, junt a un sector del bosc que embolcalla l'entrada.
La nostra guia ens gratifica amb una explicació maratoniana, que va alternant amb les escridassades a algun turista que no acaba de respectar prou el jaciment. La resta dels viatgers del meu grup estan molt entusiasmats amb l'estadi, el què va ser el primer estadi, i no ha faltat la foto de rigor fent veure que encetem una carrera. Un grup d'escolars alemanys ha preferit no estar-se de res i sí que han arrencat a córrer. Afortunadament, només han emulat als antics grecs en l'acció en si, i no han fet les gambades en pilotes.

De la resta d'Olimpia, i d'un matí força malenconiós, em quedo amb la robustesa del temple d'Hera (bé, el què en queda) i la construcció del Philippeion, ordenada pels dos reis de Macedònia que han passat a la història, Filip i Alexandre.

És una Diada, la primera que passo fora de Catalunya, que he viscut rodejat d'espanyols. Exceptuant la família que quasi em linxa el dimecres, els altres companys no em torturen amb política. Les dues minyones catalanes que també vénen amb el grup són menys romàntiques i es limiten a esbossar un somriure quan recorden el dia que és. El meu somrís és un pic més trist que el d'elles, són ja 295 anys agafats pels collons. Ara que ho penso, però, sempre -amb més o menys intensitat- hem estat agafat pels collons. I no per això deixarem de ser collonuts.

De la resta d'Olimpia, i d'un matí força malenconiós, em quedo amb la robustesa del temple d'Hera (bé, del què en queda) i la construcció del Philippeion, que van ordenar els dos reis de Macedònia que han passat a la història, Filip i Alexandre.

És la primera Diada que estic fora de casa, i la passo rodejat d'espanyols. Exceptuant la família que quasi em linxa el dimecres, els altres companys no em torturen amb política. Les dues minyones catalanes són menys romàntiques que jo i, quan se'ls esmenta el dia, es limiten a esbossar un somriure. El meu somrís és més trist, un pic més: són ja 295 els anys que portem agafats pels collons. Bé, ara que ho penso, sempre hem estat agafats pels collons -però amb més o menys intensitat-, no? I no per això, deixarem de ser collonuts.

A la tarda, l'autobús abandona el Peloponès després de quatre dies, a través del pont que uneix Patràs -la tercera ciutat de Grècia, tan bulliciosa com deixada- i la costa de Lepant, ja a la Grècia continental. El primer segment del viatge, per un territori flagelat pels incendis i per la mania de construir allà on els rota, és pesadíssim. Després, la bellesa paisatgística del camí cap a Delfos i el bon ambient que regna a l'autobús tot escoltant Theodorakis, assuauja una Diada agredolça.


Delfos

La tossuda pluja que cau a Delfos em permetrà amortitzar el paraigües que vaig comprar a Nàuplia. La guia està entusiasmada amb el Museu, però és molt més reticent a deixar-nos passejar per les runes. Només la insistència del meu estimat Ramon, valencià irreductible, ens permet poder gaudir de trenta minuts (no, el programa de Joan Salvat no) de visita sota el plugim. Gràcies Déu meu per inventar les xiruques, per això a Zeus li van plantar l'ERO. Molts companys de viatge es quedaran a l'autobús i no veuran l'elegant temple d'Atena Pronoia. Només portaven sandàlies.

Meteora

S'acaba el periple. La mare de família anti-polonesa segueix tan tibada com sempre; el pare i marit -és militar- sembla que no em tingui mania personal, per bé que veig inapropiat anar a prendre-li el pols sobre el tema personalment. Després d'una pallissa històrica amb autocar, vam arribar molt tard el dia abans a Kalambaka. Els místics monestirs que coronen roques molt similars a Montserrat seran la nostra darrera visita a Grècia.

La guia comprèn el cansament que duem a sobre i alleugereix les explicacions. Ens deixa força estona per a les fotos. He volgut tornar abans a l'autobús per poder escriure sobre la jornada. Una entranyable iaia de l'expedició és al bell mig del passadís del nostre transport i, aparentment, em barra el pas. Li prego que em deixi passar i ella accedeix. Un cop he passat entenc que m'estava protegint. Bé, em protegia dels seus gasos intestinals, en concret.

A les muntanyes de Meteora (com resseguiré les fotos que n'he fet, i no són massa bones!) he estat prou amunt per veure tota la inacabable plana de Tessàlia, on rees mil·lennis enrere, els seus habitants van criar els extraordinaris cavalls que van facilitar als macedonis, els seus veïns del nord, conquerir l'Àsia i dominar el món conegut. Encara que es miri des de tan amunt, Macedònia és massa lluny per divisar-la. Una altra assignatura pendent. El país que em fascina per haver vist nèixer a Filip II i Alexandre el Gran, dos bèsties que han merescut llibres i també es mereixerien passar pels tribunals, haurà d'esperar.

El retorn del nord al sud de Grècia en una sola tarda és un calvari. Deixem enrere la Tessàlia, passem pel costat de Làmia i aviat serem vora Tebes. Veiem de pas les Termòpiles, que dos mil anys de terratrèmols i erosió han fet que deixi de ser un petit pas, però on encara hi ressona la gesta dels espartans i els tespis. Les barcelonines de l'expedició han gaudit de valent fent fotos a l'estàtua de Leònides. Està esculpit tal com Déu el va portar al món, només amb una espaseta i escut. Ho tenia clar si amb aquest vestuari volia parar als perses...

Al vespre, un cop a Atenes, els companys i companyes m'han animat a anar a un sopar de comiat improvisat. Millor. Cal omplir les hores del compte enrere.

Perquè ben aviat canviaré els 'shorts' que em fan semblar anglesot per uns texans; substituïré la petita Nikon Coolpix per la contundent D40; i deixaré d'escoltar els noms de Fídies, Tèofanes o Leònides per passar a escoltar els d'insignificants líders polítics, sindicals i patronals, o, simplement, líders de la imbecil·litat. Canviaré els somriures dels companys de viatge per l'estrès dels caps de premsa. I aquest quadern, que he omplert de lletra sobre una petita odissea, es <> amb la meva rutina diària.