dimarts, 15 de setembre de 2009

Things that we lost in the fire (i en altres puestus i circumstàncies)

Atenes
Noto una familiaritat estranya, enganyosa, amb aquesta ciutat. Reconec molts llocs en els quals vam passar el darrer octubre, però potser em costa més reconèixer-me a mi mateix, caminant sol per aquests llocs, sense l'Enric i la Roser, que ja han fet les seves vacances. Serà l'única tarda lliure que tindré en set dies, i no puc evitar de caminar més enllà de la Plaça Syntagma.

Entro de nou als jardins del Zappeion. Sento el contrast entre aquella preciosa tarda d'octubre en què ens hi vam passejar els igualadins, en les darreres hores de viatge, i els primers instants del viatge d'enguany. Arribo al Temple de Zeus, la gran assignatura pendent de l'any passat. Avui sí que està obert. Iupi.


Està plantat al bell mig d'una esplanada. Hi ha una dotzena llarga de turistes fent fotos, i un xicot pèl-roig (irlandès, suposo) dibuixant els perfils de la construcció. Vista de més a prop, se'm reforça la impressió que me'n vaig endur fa un any. És trist que només quedin dempeus unes poques columnes, però la capacitat de suggerir que deixa en l'home la seva imatge, solitària, enravenada, no té preu.


Corint

M'he llevat tard, just el dia en què comença el periple. M'he deixat el mòbil a l'hotel, a més. Lògicament, les cares dels que m'esperen a l'autobús no són amistoses. Em poso, per tant, ben al darrera. Els passatgers que queden per recollir, que desconeixen qui ha provocat el retard, seran molt més simpàtics amb mi.

Sortim d'Atenes cap a Corint, en una jornada de transició. Passem pel canal, hi parem poca estona, i anem a veure el temple d'Apol·lo, que per a qui ha vist el Temple de Zeus fa poques hores, bé... li rellisquen bastant les columnotes que queden de Ca l'Apol·lo Corinti. Vora Corint hi ha Epidaure, amb el seu espectacular teatre cèlebre per la seva acústica. La guia recita al bell mig de l'escena a Kavafis, però sense la música de Lluís Llach. Hauria estat massa enyor per a mi.

Ja a la tarda, arribem a Nàuplia. Els meus budells se'n recorden del dinar; i un parell de bars de Nàuplia, dels meus budells. Pel demés, Nàuplia em recorda una mica a Egina, però sense tuf de peix. En certa manera, s'assembla molt a Sitges. Als 36 viatgers que farem nit a la vila se'ns distribueix en dos hotels. Al meu grup li toca l'Hotel Nàuplia (això és esmerçar-se per trobar un nom). Per sort, entre els meus acompanyants - tots de l'Estat- hi han algunes persones que parlen català. Ja patia.

Pel dimecres, acaba la Grècia pintoresca i dels 'souvenirs', ens endinsem després de dinar en ple Peloponès, territori inhòspit, i al final del dia, serem a Esparta.

Micenes

Després de passar una hora més a Nàuplia, l'autobús gira dret cap a Micenes. Avui en dia es considera als micènics -una civilització de meitats del segon mil·leni abans de Crist- com els primers grecs, o sigui, gent amb el nas punxegut, molta mala llet i uns 'vivales' de no dir.

Primera parada: la tomba d'Atreu o Agamèmnon, on es manté intacte l'esquema de construcció funerària dels micènics, encara que els britànics i els alemanys han desvestit l'indret de tots els seus elements ornamentals i rosetons. El túmul i la tomba, construïda en forma cònica dins el turó, amb una entrada rectangular i una obertura superior en forma de triangle, traspuen el poder que van assolir els micènics, la por a la mort que tenien i també <> explica la guia.

Temien a la mort, però l'administraven sense massa manies. Només cal recordar la guerra de Troia (els aqueus eren els senyors micènics, cas de Menelau o Agamèmnon) o notar el terrorífic 'karma' de la ciutat que dóna nom a la cultura, Micenes. S'alça vora la tomba d'Atreu, on la va descobrir el mític Schliemann els anys '70 del segle XIX. Micenes és una presència imponent, i agressiva, en un territori esquerp, des dels turons del qual es pot divisar la costa. La ciutat estava edificada en una muntanya ben alta, no la que ho era més, però sí la que aleshores tenia millor accés a l'aigua. Es va edificar els segles XIV o XIII abans de Crist, i en diverses fases.

Alguns sectors de les muralles conserven un aire orgullós i amenaçador. I és clar, no hi ha més amenaçador que la vista d'un dels objectius del meu viatge, la Porta dels Lleons, que dóna entrada a la fortalesa.

Ningú ha pogut establir amb certesa perquè hi han els dos lleons mig alçats, dominant la porta, perquè els hi van esculpir. Però si volien deixar el segell de la Casa reial de Micenes per a l'Eternitat, se'n van sortir.

Mystras

En el sopar d'Esparta, on no queda absolutament res dels antics lacedemonis o espartans, em va brindar l'oportunitat de dialogar amb un sector del grup d'espanyols que m'acompanyen, unes persones en concret que no tenen cap simpatia cap a la petita nació de l'extrem nord-est de la Península Ibèrica. Es tracta d'un pare i una mare de família que, després de deixar verd a Zapatero, no van tenir més idea de preguntar-me <> perquè <>. Jo els vaig respondre educadament que si això fos cert, estaria encantat de patir aquesta mena d'esclavatge.

El pare de família crec que volia seguir amb la discussió amb arguments per fomentar la pau i la germanor entre els pobles, però per sort, se'm va rescatar per anar a fer un tomb.

L'endemà, Mystras. Es tracta d'un seguit de capelletes i esglésies encadenades a la falda del mont Taiget, on els espartans llançaven els bebès amb pinta de poca salut. La visita ha transcorregut sota un cel gris clar, el marc per admirar les construccions del què va ser el principal centre bizantí al Peloponès els segles XIV i XV. Seguint amb els paisatges bucòlics, l'autocar ha reemprès a la tarda la marxa, ara cap a Olimpia. Hem atravessat l'extrem sud de l'Arcàdia, la terra que evocaven els poetes antics, i que a causa dels focs del 2007 i el caos immobiliari grec, no té massa cosa per glossar ja.

Olimpia



El cel metàl·lic del dijous ens acompanya també el divendres en la visita al santuari d'Olimpia. Malgrat l'espantós incendi de fa dos anys, que va devastar els boscos de l'Èlida, l'àrea que ocupa Olimpia desprèn una aura especial. Del foc, se'n va salvar pels pèls, junt a un sector del bosc que embolcalla l'entrada.
La nostra guia ens gratifica amb una explicació maratoniana, que va alternant amb les escridassades a algun turista que no acaba de respectar prou el jaciment. La resta dels viatgers del meu grup estan molt entusiasmats amb l'estadi, el què va ser el primer estadi, i no ha faltat la foto de rigor fent veure que encetem una carrera. Un grup d'escolars alemanys ha preferit no estar-se de res i sí que han arrencat a córrer. Afortunadament, només han emulat als antics grecs en l'acció en si, i no han fet les gambades en pilotes.

De la resta d'Olimpia, i d'un matí força malenconiós, em quedo amb la robustesa del temple d'Hera (bé, el què en queda) i la construcció del Philippeion, ordenada pels dos reis de Macedònia que han passat a la història, Filip i Alexandre.

És una Diada, la primera que passo fora de Catalunya, que he viscut rodejat d'espanyols. Exceptuant la família que quasi em linxa el dimecres, els altres companys no em torturen amb política. Les dues minyones catalanes que també vénen amb el grup són menys romàntiques i es limiten a esbossar un somriure quan recorden el dia que és. El meu somrís és un pic més trist que el d'elles, són ja 295 anys agafats pels collons. Ara que ho penso, però, sempre -amb més o menys intensitat- hem estat agafat pels collons. I no per això deixarem de ser collonuts.

De la resta d'Olimpia, i d'un matí força malenconiós, em quedo amb la robustesa del temple d'Hera (bé, del què en queda) i la construcció del Philippeion, que van ordenar els dos reis de Macedònia que han passat a la història, Filip i Alexandre.

És la primera Diada que estic fora de casa, i la passo rodejat d'espanyols. Exceptuant la família que quasi em linxa el dimecres, els altres companys no em torturen amb política. Les dues minyones catalanes són menys romàntiques que jo i, quan se'ls esmenta el dia, es limiten a esbossar un somriure. El meu somrís és més trist, un pic més: són ja 295 els anys que portem agafats pels collons. Bé, ara que ho penso, sempre hem estat agafats pels collons -però amb més o menys intensitat-, no? I no per això, deixarem de ser collonuts.

A la tarda, l'autobús abandona el Peloponès després de quatre dies, a través del pont que uneix Patràs -la tercera ciutat de Grècia, tan bulliciosa com deixada- i la costa de Lepant, ja a la Grècia continental. El primer segment del viatge, per un territori flagelat pels incendis i per la mania de construir allà on els rota, és pesadíssim. Després, la bellesa paisatgística del camí cap a Delfos i el bon ambient que regna a l'autobús tot escoltant Theodorakis, assuauja una Diada agredolça.


Delfos

La tossuda pluja que cau a Delfos em permetrà amortitzar el paraigües que vaig comprar a Nàuplia. La guia està entusiasmada amb el Museu, però és molt més reticent a deixar-nos passejar per les runes. Només la insistència del meu estimat Ramon, valencià irreductible, ens permet poder gaudir de trenta minuts (no, el programa de Joan Salvat no) de visita sota el plugim. Gràcies Déu meu per inventar les xiruques, per això a Zeus li van plantar l'ERO. Molts companys de viatge es quedaran a l'autobús i no veuran l'elegant temple d'Atena Pronoia. Només portaven sandàlies.

Meteora

S'acaba el periple. La mare de família anti-polonesa segueix tan tibada com sempre; el pare i marit -és militar- sembla que no em tingui mania personal, per bé que veig inapropiat anar a prendre-li el pols sobre el tema personalment. Després d'una pallissa històrica amb autocar, vam arribar molt tard el dia abans a Kalambaka. Els místics monestirs que coronen roques molt similars a Montserrat seran la nostra darrera visita a Grècia.

La guia comprèn el cansament que duem a sobre i alleugereix les explicacions. Ens deixa força estona per a les fotos. He volgut tornar abans a l'autobús per poder escriure sobre la jornada. Una entranyable iaia de l'expedició és al bell mig del passadís del nostre transport i, aparentment, em barra el pas. Li prego que em deixi passar i ella accedeix. Un cop he passat entenc que m'estava protegint. Bé, em protegia dels seus gasos intestinals, en concret.

A les muntanyes de Meteora (com resseguiré les fotos que n'he fet, i no són massa bones!) he estat prou amunt per veure tota la inacabable plana de Tessàlia, on rees mil·lennis enrere, els seus habitants van criar els extraordinaris cavalls que van facilitar als macedonis, els seus veïns del nord, conquerir l'Àsia i dominar el món conegut. Encara que es miri des de tan amunt, Macedònia és massa lluny per divisar-la. Una altra assignatura pendent. El país que em fascina per haver vist nèixer a Filip II i Alexandre el Gran, dos bèsties que han merescut llibres i també es mereixerien passar pels tribunals, haurà d'esperar.

El retorn del nord al sud de Grècia en una sola tarda és un calvari. Deixem enrere la Tessàlia, passem pel costat de Làmia i aviat serem vora Tebes. Veiem de pas les Termòpiles, que dos mil anys de terratrèmols i erosió han fet que deixi de ser un petit pas, però on encara hi ressona la gesta dels espartans i els tespis. Les barcelonines de l'expedició han gaudit de valent fent fotos a l'estàtua de Leònides. Està esculpit tal com Déu el va portar al món, només amb una espaseta i escut. Ho tenia clar si amb aquest vestuari volia parar als perses...

Al vespre, un cop a Atenes, els companys i companyes m'han animat a anar a un sopar de comiat improvisat. Millor. Cal omplir les hores del compte enrere.

Perquè ben aviat canviaré els 'shorts' que em fan semblar anglesot per uns texans; substituïré la petita Nikon Coolpix per la contundent D40; i deixaré d'escoltar els noms de Fídies, Tèofanes o Leònides per passar a escoltar els d'insignificants líders polítics, sindicals i patronals, o, simplement, líders de la imbecil·litat. Canviaré els somriures dels companys de viatge per l'estrès dels caps de premsa. I aquest quadern, que he omplert de lletra sobre una petita odissea, es <> amb la meva rutina diària.




divendres, 9 de gener de 2009

Els 10 manaments d'Encefalograma Pla (perdó, Ventdelplà)


Em fa l'efecte que m'he quedat sol en la meva creuada particular contra aquesta mer... meravellosa sèrie (volia dir merda, però com veieu m'he contingut), i per tant, en el meu últim alegat contra la basòfia més gran que ha sortit de la petita Catalunya des de que va néixer Albert Boadella.




Odi al 'happy end'? Misantropia nihilista? És difícil de dir, però per si algun dia les meves modestes reflexions arriben al meu admirat Benet i Jornet, doncs... que em perdoni la ofensa i es faci una trepanació a ell mateix o el qui va generar aquest enorme despropòsit.


Manaments:


1- Si una bomba atòmica cau sobre Ventdelplà, a la bomba li surten potes, es posa ulleres (d'urani enriquit, això sí) i entra a treballar de bibliotecària.
2- Si vostè té un greu problema ossi (dels ossos, s'entén), es trobarà que l'osteòpata ara és drogadicte, però tranquiiiiiiiiil, si va a veure la metgessa que és una pixapins de Barcelona que no distingeix un roure d'una sequoia, ella li arreglarà.
3- No cal preocupar-se pel temps que farà: sempre fa sol i es pot anar amb camisa i una jaqueteta. Els rigorosos hiverns de Girona no existeixen. Si l'episodi que està veient plou, és degut a una paranoia transitòria del realitzador (la mateixa que té cada dia el guionista -ah, n'hi ha un?-). El cas clàssic del clima? L'efecte hivernacle i el canvi climàtic que no entén Rajoy (d'acord, és idiota, però...) l'entenen tots els nens de Ventdelplà en un minut: http://www.youtube.com/watch?v=iQqT2d27g1Y. Ara bé, la conclusió que en treuen és que no s'ha d'engegar la calefacció i més val posar-se un jersei per casa. Paradoxa: és que al cony de poble mai hi fa fred!
4- Darwin va descobrir la selecció natural, a Ventdelplà la selecció subnormal: dos adolescents home i dona a la flor de la vida triaran una cocainòmana i un psicòpata que els treuen 15 anys. Una equivocació? I ara, un signe de maduresa, com el de deixar una parella per un antic nòvio que passa per allí el dia abans que l'internin al psiquiàtric.
5- Les dones menors de 35 anys que arriben al poble passen primer pels braços del veterinari; després, ell se'n adona que la relació és impossible (mentre, a l'entrada del poble arriba un Ford Focus amb una dona, blanca, soltera de... menys de 35 anys). El veterinari és prou imbècil per dir que és culpa seva i que va ser infidel, però sempre l'acaben perdonant amb 'aiiiii, en el fons, és culpa meva, lo nostru no pot ser'. I per què? (perquè, mentre, a l'entrada del poble arriba un Ford Focus amb una dona, blanca, soltera de... menys de 35 anys). Aquesta és la principal ocupació de l'únic veterinari d'una població d'economia agropecuària, tocar les dones (i fins i tot els homes), abans que els animals.
6- A Ventdelplà els jaciments íbers en boscos estan amenaçats per camps de golf. Els íbers s'organitzaven en atalaies (damunt turons). Conclusió: el golf a Ventdelplà és una mescla de 'trekking', bèisbol i senderisme.
7- Si vostè és immigrant, indocumentat, sense qualificació professional i porta 25 anys del calendari lunar sense banyar-se, a Ventdelplà troba ràpidament una casa d'acollida, casa, feina i cotxe.
8- Russos, australians, romanesos i swahilis aprenen el català en un mes i el parlen com un lletraferit de l'IEC; el matrimoni Ramiro's House porta 40 anys al poble parlant-lo i al seu costat, els nens d'Estopa semblen Lluís Llach.
9- Si vostè va a les eleccions municipals després de 60 anys a Rússia i sense ciutadania, no només hi pot concórrer, sinó que guanya els comicis davant un empresari corrupte que ha subornat fins i tot les termites de les taules electorals. Després, el dolent se'n penedeix i es posa a llegir Tintíns i manuals d'urbanitat.
10- Manament de reciprocitat. Si un actor mor a "El cor de la ciutat", al cap de dues setmanes surt a "Ventdelplà". Si mor al poble de Catalunya amb més densitat de borderlines per metre quadrat, pot anar a
"El cor de la ciutat", però també al cel, previ test d'intel·ligència amb un únic resultat possible.


Per acabar, mostrarem com defineix la web de la sèrie al veterinari i el redefinirem personalment.

Web: Veterinari de Ventdelplà. És la persona més activa del poble: col·labora en totes les activitats culturals, esportives, socials, lúdiques i de tot tipus que es fan a Ventdelplà. I és que el Julià s'estima profundament Ventdelplà, hi creu i defensaria el seu poble davant del món. És un seductor incorregible o, com diuen els seus amics, un titafluixa. Quan ha tingut relacions serioses i consolidades -amb la Mònica i amb la Nicole- ho ha acabat espatllant, embolicant-se amb altres dones, per por al compromís.

Opinió personal: Veterinari (pobres vaques) de Ventdelplà. És la persona més activa (sexualment, que no neuronalment) del poble: col·labora (magrejant a les dones) en totes les activitats culturals, esportives, socials, lúdiques i de tot tipus (mai tan ben dit) que es fan a Ventdelplà. I és que el Julià s'estima profundament (totes les dones de) Ventdelplà, hi creu i defensaria (el puticlub de) el seu poble davant del món. És un seductor (i inepte) incorregible o, com diuen els seus amics (banyuts), un titafluixa. Quan ha tingut relacions serioses i consolidades (lo just per menjar un bol de llet amb Kellogg's) -amb la Mònica i amb la Nicole- ho ha acabat espatllant (sense que es rebentés el condó, meritori), embolicant-se amb altres dones, per por al compromís (i a exercir una activitat intel·lectual sostinguda).