SÈRIES: Odio "Ventdelplà"

"Ventdelplà" va començar l'hivern del 2005 com una proposta innovadora, una sèrie que bevia del costumisme i que es podria situar en l'òrbita del "culebrot", que seria emesa dues nits consecutives durant la setmana.
La tarja de presentació de "Ventdelplà", o "Encefalograma pla" pels qui demanem alguna cosa més en una sèrie, era excel·lent: venia de la mà del guionista Josep Maria Benet i Jornet, un dels 'cracs' de la ficció catalana, i comptava amb dos dels millors actors nacionals de la seva generació, Emma Vilarasau i Ramon Madaula. Sobren les paraules sobre Boixaderas o Joan Crosas, dos enormes intèrprets que s'han arrossegat per aquesta producció dilapidant el seu talent.
Bé, "Ventdelplà" (VdP per simplificar-ho, donat també que la sèrie és ben simple), té bons guionistes, bons directors, està ben feta i té molt bons actors, però és una sèrie per oblidar (anava a posar una m... de sèrie, però els meus assessors legals m'ho han desaconsellat).

La primera temporada de Ventdelplà tenia encara algun dels actius que es suposen de les produccions de TV3, una mica de costumisme ben entés i de drama. Es va tractar amb una sensibilitat acceptable el tema dels maltractaments, el desamor, la separació, etc... Les bases perquè un li agafi mania a la sèrie ja s'anaven estructurant, naturalment. Els despropòsits es van accentuar amb la segona temporada. La santa doctora protagonista -Teresa Clarís-, amb els seus quaranta-força anyets, continua portant de cap homes de 35 anys. A la primera crisi de parella que té s'embolica amb el personatge de Josep Linuesa, que després desapareix(A VdP els personatges apareixen i desapareixen perquè sí, com el Guadiana però sense arribar al mar).

El 'show' continua amb el personatge que interpretava Boixaderas, que és algú que mira d'atropellar la seva ex-dona, ella és tan bona que no el porta a judici un altre cop, i ja redimit, després es converteix en un Robin Hood que denuncia als traficants de drogues. Al traficant en qüestió no se li ocorre marxar de l'Estat, sinó que va rondant per aquí buscant venjança. I a partir d'aquí que si et segresto, que si t'espero aquí a fora, etc, etc, snif, snif...

Tema a part és la qüestió de la secta, que va ser el 'millor' de la 2na temporada. Roser, la professora, entra en un secta després que sapigués que la seva parella era un delinqüent (bon noi, però delinqüent). La Doctora Amor i la vídua del taxista mort pel traficant que déiem abans (...) planegen entrar en plan Equipo A a l'edifici de la secta per convèncer la Roser que fugi d'allà. Després, s'alien amb el delinqüent per raptar-la (sí, més punts suspensius) i fer-la entrar en raó.

És espectacular també quan Teresa i David van a viure junts, i a més, els seus fills ja estaven sortint: David li pregunta al seu fill Martí si, ara que tots viuran junts, vol dormir a la mateixa habitació de l'Isona (...). Tenen 16 anyets les criatures, per molt 'progre' que sigui un pare, permetria això a un fill?

VdP és una sèrie de riure encoberta... o és quelcom que frega el patetisme. Situacions irrisòries vestides de costumisme, un poble que fins i tot l'empresari dolent en el fons té un cor de Bambi, personatges que són caricatures i que els seus problemes tenen menys credibilitat que Zapatero parlant de l'Estatut. VdP retrata una Catalunya feliç i semifolklòrica, on tothom parla català, on la gent és solidària i té segones, terceres i quartes oportunitats, una Catalunya idíl·lica, que no existeix. Però VdP també en certa manera, involuntàriament, ridiculitza la nostra Catalunya interior i la fa carrinclona, per no parlar de les trames, subtrames i historietes surrealistes que duren menys que l'estiu a Groenlàndia (algú se'n recorda del jaciment ibèric?-que per cert acostumaven a estar a turons, no en llocs sense relleu!!!). VdP vol ser costumista i dramàtica, però a mi només em sembla grotesca i delirant, i exagera les històries simplement perquè no és creïble. Un amic meu em va dir que es pren The OC com una sèrie de riure, per la fatuïtat amb que viuen aquells rics. A mi, VdP no m'arrenca ni un somriure, només em fa preguntar-me quina és la seva intenció.

SÈRIES: "Caballeros del Zodíaco". Tragèdia grega, drama èpic i gays justiciers repartint mastegots

Sense els països llatins, "Los Caballeros del Zodíaco" ("Saint Seiya" en l'original), no hauria estat més que una d'aquestes moltes sèries d'animació japonesa que passen un bon moment i s'esfumen. Però CdZ va arrasar a França, Mèxic i tot Sud-amèrica i segurament és la producció animada japonesa que té més fans.

Partint d'un còmic de Masami Kurumada a "Shonen Jump" publicat a partir de 1986, el mateix any va començar la animació. El manga té 28 volums, dels quals se'n van adaptar 2/3 parts, deixant de moment la darrera saga, la de Hades, sense animar. Van ser 114 episodis -fins el 1989-, i de moment explicarem aquesta part, que és la que es va conèixer aquí. L'animació va anar a càrrec de Shingo Araki (Lady Oscar, Capità Harlock), millorant molt la ploma de Kurumada.

Cada 250 anys, la deessa Athena reneix per combatre el Mal, i en especial Hades, emperador de la Mort. Athena té el suport dels seus 88 cavallers (o "saints"), cadascun dels quals representa una constel·lació i té una armadura, i que es subdivideixen en categories d'Or, Argent i Bronze. Els "saints" tenen més o menys poder en base al seu cosmos, una mena d'energia interior. La cúspide de les forces del bé són els 12 cavallers d'or, els 12 signes del Zodíac, que custodien a Athena al seu Santuari. Però en la nostra època, el cavaller de Bessons, Saga, va ser posseït per un esperit maligne i va desterrar Athena del Santuari, enganyant als altres cavallers i posant-se com a Patriarca. Athena era un bebè i va ser recollida per un milionari japonès que tenia 100 fills (sí, 100), els quals van ser enviats a convertir-se en cavallers també per ajudar-la. Amb els anys, només cinc (els de la imatge) estan capacitats com a cavallers de Bronze i seran ells qui ajudaran a Athena a tornar les coses al seu lloc al Santuari.

Personatges.

Seiya (Pegàs, segon portador de Sagitari). El protagonista, i un personatge pla i simple.
És obtús, tossut i neci, i només té a favor el carisma de ser un gran amic i de xupar molta càmera. Sempre s'aixeca, degut a que -a diferència dels altres- no té neurones i no hi ha manera humana o divina d'aturar la seva activitat cerebral. És clar, no en té.
Shiryu (Drac, segon portador de Balances). Com indica el seu signe zodiacal, és el més equilibrat i sensat dels cinc protagonistes. L'únic que té una parella estable, també. És un cavaller modèl·lic, de gran noblesa, amb un concepte del sacrifici i la germanor commovedors.
Hyoga (Cigne, segon portador d'Aquari). Desperta passions femenines dins i fora la pantalla. Sens dubte, Hyoga és el que ha evolucionat més, i el que ha patit més per assumir el que és un cavaller. Un adolescent que ho ha perdut tot i que sap que no hi ha camí de retorn.
Shun (Andròmeda, segon portador de Verge). Pacífic i pur com el cristall, Shun mai accepta el camí de la força, ni que sigui per la justícia, i això l'afectarà sempre. Segurament té el cosmos més poderós de tots, però s'inhibeix, i moltes vegades amb efectes dramàtics.
Ikki (Fènix, segon portador de Lleó). Germà de pare i mare de Shun. Primer va servir el mal; ja reconvertit, és el millor Bronze i un cavaller temible. És solitari, agressiu i coriaci, però duu l'amor i la justícia en algun lloc de l'ànima i és el que sempre salva els mobles. Com el Fènix, ell i la seva armadura reneixen després de caure. Un gran cavaller i un personatge memorable.

Després del Santuari, la segona tanda de la sèrie no va partir del còmic, sinó directament de la productora Toei. Es tracta de la saga d'Asgard (caps. 74-99), basada en els mites nòrdics. La princesa Hilda és capturada per la maledicció de l'Anell dels Nibelungs i desperta els 7 déus guerrers per dominar el món. A contrarrellotge, els 5 Bronzes han de lluitar contra els guerrers nòrdics i alliberar Hilda del control maligne, abans el gel dels pols no es desglaci i s'inundi el planeta (tema molt de moda ara). Uns episodis controvertits, però molt estimables, primer pel excel·lent disseny d'armadures i personatges de l'animadora Michi Himeno; en segon lloc, pel treball dels guionistes, que van dotar a cada déu guerrer d'una història personal impactant. Els adversaris aquí eren personatges de gran noblesa i valor personal, i tot acaba com el rosari de l'aurora.
Finalment, els 114 episodis es tanquen amb la saga de Posidó. Aquest déu vol inundar la terra amb pluges torrencials i refer-la al seu gust. Els cavallers acompanyen a Athena al fons del mar per destruir els set pilars de cada oceà i que les aigües tornin al seu lloc. En aquesta història descobrim al terrible Kanon de Gèminis, germà de Saga, que és qui ho ha manipulat tot des de sempre, però que a la posterior hsitòria d'Hades es passa al cantó bo i té un paper heroic com el seu bessó. La de Posidó és una temporada també discutida, però amb grans moments, en especial els combats de Hyoga i Shun.

CdZ va tancar-se aquí durant 10 anys. La clau de volta és que l'empresa de joguines Bandai, que patrocinava la sèrie -venia maquetes de les armadures-, es va retirar degut a la baixa audiència. Quedava per fer la millor part, la saga de Hades, represa el 2002, però això és una altra història.

A vegades amb un argument agafat amb pinces, CdZ va triomfar pel enorme encert en el perfil dels personatges, d'un gran profunditat psicològica. Cada cavaller, sobretot cada "Gold saint", té una legió de fans, amb webs dedicades i fòrums on la gent s'insulta sobre qui dels seus favorits és millor. Cdz/Saint Seiya està marcada pel fatalisme -al revés del positivisme de Bola de Drac, on tothom ressuscita-, amb uns protagonistes marcats per la desgràcia, que viuen amb la convicció que tard o d'hora cauran en combat. Hi ha en els cavallers una resignació davant el seu destí, per viure una vida sense cap altre remei que la lluita. Tot això confereix a la sèrie una tonalitat crepuscular, però sempre amb una mica d'esperança, la de batre's per un futur millor.

CdZ, al revés d'altres sèries on es diferencia el bé del mal, té un component de guerra ideològica. La majoria d'antagonistes no lluiten pel mal, sinó per lleialtat al seu déu, per fidelitat als seus companys, per una altra concepció del món o perquè veuen que és el seu destí. Quasi bé tots els guerrers d'un o altre bàndol són homes d'una gran noblesa, i a partir de meitat de la sèrie, gairebé cada combat acaba amb un drama. Un botó de mostra és la lluita entre Camus i Hyoga, la millor de la sèrie, que són mestre i alumne; o la d'Ikki i Mime, a Asgard. En la sort dels personatges anirem veient que no és l'atzar, sinó un destí còsmic qui ho domina tot. Per això no és casual que Shun i Ikki es canviin els papers al sorteig del lloc d'entrenament, o que a Shiryu i Hyoga els toquin mestres del mateix signe zodiacal, dels que heretaran les armadures. Hi ha una voluntat oculta i prodigiosa darrera de tot. CdZ, en aquest aspecte i en altres com el de nombre total de "saints" és especialment críptica, amb nombroses el·lipsis que fan que l'argument sigui caòtic, però creixi en interès.

Per últim, tractar el tema homosexual. Hi ha almenys mitja dotzena de cavallers amb estètica poc o molt gay, i hi ha algunes escenes, com la de Shun "escalfant" a Hyoga congelat, que es van considerar "massa gays" pels nens. D'aquí a que les pressions d'associacions de pares fessin que es retirés la sèrie de T5. Dues coses: 1-De 50 i escaig cavallers que surten, que 5 ó 6 siguin gays no és més que la proporció normal a la societat; i Shun, de fet, només salvava a un germà seu, per tant, encara que Shun fos gay allò no té perquè ser una escena gay, i si ho és... bé, podia ser pitjor, anaven vestits. 2-Molts dels pares exemplars que es van queixar del rotllo gay i violent després devien votar a l'Aznar, que autoritzava venda d'armes a llocs que es passen els DDHH pels collons i aplaudeix la bogeria d'Iraq. Coses així amb els "caballeros" no passarien, perquè Ikki o gays com Shaka de Virgo i els Gèminis es ventilarien aquests exèrcits en cinc minuts i tindríem la pau al món, o algu així.

En resum, CdZ és una sèrie brutal. Si bé repetitiva en l'argument a vegades, tremendament generosa en oferir-nos emotivitat i èpica. La banda sonora, superba, una finestra més a aquest món d'epopeia, és una de les millors de la història de l'anime. I què no dir d'uns personatges com Ikki, Shiryu, Hyoga, Camus, Saga, Shaka, Kanon, o fins i tot el retardat mental del protagonista, amb els que tothom es va identificar o per gays o per salvadors del món.

SÈRIES: "Seinfeld", l'absurd de la quotidianitat

Els quatre 'garrulos' que teniu a la dreta són els protagonistes de la sèrie d'humor més ben considerada de tots els temps. "Seinfeld", nom de l'autor i protagonista -amb el mateix nom- de la sèrie, es tracta d'una sit-com nord-americana de nou temporades que es va acabar en la cúspide de la seva fama.

"Seinfeld" es tracta d'una comèdia urbana situada a Nova York en la que quatre amics (amics més o menys) van fent la seva vida normal, només que aquesta vida "monòtona" està esquitxada d'anècdotes i personatges grotescos. Entre els protagonistes tenim en primer lloc a Jerry Seinfeld, que com a la vida real és un humorista que fa monòlegs a clubs (cada episodi acaba amb un d'aquests), i és el que ha de resistir als altres tres amics: Elaine, ex-nòvia, hedonista i mordaç, que treballa en una editorial; George, baixet, lleig, hipocondríac i insegur; i Kramer, el veí, egoïsta, provocador i un 'freak' amb tots els ets i els uts.

S'ha definit a "Seinfeld" com una sèrie sobre "res" (about nothing). No deixa de ser cert, perquè els protagonistes no evolucionen ni maduren al llarg de nou anys, sinó que continuen sent mesquins, caricaturescos i tendres. És un producte d'humor pur jueu (tres dels protagonistes i el productor Larry David, que també hi posa la nota autobiogràfica), com ho demostra el caràcter urbà i autoparòdic de la sèrie. Es parla de temes banals i absurds (la primera i la darrera conversa de les nou temporades és sobre el botó d'una camisa), però passats pel filtre d'una genialitat i una brillantesa difícilment equiparables a cap altre aparició televisiva. Un humor amb molta, molta mala llet. Aquest cinisme traspassa les fronteres d'allò políticament correcte, com quan la promesa de George mor després d'una reacció a la cola en mal estat del revers dels sobres que llepava, quan enviava les invitacions pel casament. Les nòvies de Jerry, el protagonista, també són font de gags hilarants, cas de quan Jerry demana a Elaine que vagi a una sauna a comprovar visualment si la seva nòvia actual té els pits o no de silicona, ja que ell sospita quelcom artificiós darrera la brusa.

La sèrie es va acabar perquè Seinfeld (director-actor) va dir prou a la productora i va rebutjar la oferta més gran que s'ha fet per continuar un filó televisiu. Els seus actors no han tingut massa sort després de que s'acabés (passa amb totes les grans sèries, sembla que encasellen molt les seves criatures). Al país del bombo i la pandereta la va passar Canal + durant algun temps, però des de fa quatre anys ha desaparegut de la programació en obert. El que tothom té clar és que un fenomen així es repetirà a la pantalla, abans o després.