Sèries: "Bola de Drac", el viatge iniciàtic del nen-mico

Amb el barret a la mà. "Bola de Drac" va ser la sèrie que va marcar una generació de catalans (i potser una mica més) als anys '90. Tot parteix de la història en format còmic (manga) que Akira Toriyama va començar a publicar a "Shonen Jump" el 1984 i que la Toei adaptaria a TV a partir de 1986. Avui ens quedarem amb la que molts considerem genuïna "Bola de Drac", els 1rs 153 episodis, que TV3 va emetre, pel nostre delit, des del febrer de 1990.

La història partia d'un refós d'una llegenda budista, però molt aviat tindria coordenades pròpies. Bulma, una adolescent amb descomunals aptituds científiques parteix a buscar les set boles de Drac, unes esferes màgiques que reunides permeten invocar un drac, Xèron, que concedeix qualsevol desig. Pel camí, Bulma coneix a Goku, un nen amb cua, que té una d'aquestes boles. Bé, ja tenim la base de no només els 153 episodis de la sèrie, sinó d'una història quilomètrica, perquè tan Bulma com Goku, sobretot el segon, surten i influeixen de principi a fi de la història.
En la seva recerca, tots dos aniran trobant altres companys de viatge que també cobegen les boles per les seves finalitats personals, però amb els que es van fent amics i s'acaben complementant. Goku després de l'hilarant final de la primera recerca, començarà a entrenar-se per fer-se més fort i veurem com tota aquesta primera part de "Bola de Drac" és, de fet, el seu viatge iniciàtic, en el que el petit muntanyenc ingenu i solitari es va fent home i esdevé el més fort de la terra.
"Bola de Drac" és divisible en tres parts molt clares, amb els interludis del Torneig d'Arts Marcials i l'apèndix de la història del Ventall Màgic. El denominador comú és un sentit trepidant de la narració i de l'aventura, una imaginació desbordant en el dibuix d'un món màgic, en el que conviuen bruixes, dinosaures i tecnologia punta, i també un sentit de l'humor genial i absurd. A més, és una exaltació de l'amistat, de la joventut i de coses com la innocència, l'esperit de superació, etc... Au, va, parem.
- Tenim la primera part, la recerca de Goku i Bulma de les boles de drac, on coneixem també Iamxa, el gran Follet Tortuga i companyia. Marcada per l'element màgic, l'exploració d'allò desconegut, un humor omnipresent i de partir-se la caixa i erotisme light.
- La segona part és la recerca d'en Goku de les boles contra l'Exèrcit de la Cinta Vermella. Aventura pura amb les dosis d'humor habituals de la sèrie, i el nen-mico que comença a madurar i a superar-se.
- El terç final de la sèrie, amb la irrupció del Mal en estat pur, Satanàs Cor Petit. Aquí la sèrie conjuga l'aventura amb l'element dramàtic, aconseguint ser vibrant i emotiva. Es manté també l'element màgic i de viatge iniciàtic. La cirereta de la sèrie.
Els personatges:
Goku: Un nen amb cua, pagesot i ingenu. Podria semblar l'heroi pla i justicier típic, però és que és tan innocent que marca la diferència. Té un poder ocult que va creixent (a part és clar, del de ser mico monstre) i un estòmac amb un forat negre: menja per trenta. Amic dels seus amics. Adorable, vaja.
Bulma: Jove científica de família rica. Amb un cartró de Kellog's i una pila alcalina pot muntar una ametralladora. Obviarem la faceta escalfa-braguetes.
Follet Tortuga: El mestre de Goku i Krilín. Té 300 anys i era l'home més fort del món. És savi, però més enllà d'això, és un perill pel gènere femení. Entranyable.
Krilín: El millor amic de Goku. Insegur, a vegades egoïsta, en el fons un tros de pa. Típic personatge que rep les castanyes primer perquè després el protagonista pugui venjar-lo.
Ten Xin Han: Alumne del rival del Follet Tortuga, Crein. Després es passa al cantó dels bons i és decisiu en la batalla contra Cor Petit. És un geni inventant i readaptant tècniques.
Xixi: Goku, en una tàctica per reconèixer quin era el seu gènere (als 12 anys no distingia una dona), li va tocar un lloc delicat, acte que ella va entendre com una petició de mà. Sis anys més tard es casaven, i així s'acaba la sèrie.

Difícilment alguna sèrie animada ens podrà tornar a impactar com "Bola de Drac", tampoc ja no tenim edat per això. "Bola de Drac" és un món on tot és possible, rodejat d'elements fantasiosos, ple d'indrets ocults i sagrats que esperen ser descoberts, on abunden objectes que ens permeten assolir un nou poder, una necessitat imperiosa o un desig latent. De l'espectacular però inferior "Bola de Drac Z" ja en parlarem un altre dia.

Detallet 1: Quan Goku dorm després de ser mico monstre, al capítol 12 (?), Ulong es pregunta si és extraterrestre. Toriyama ja ho tenia pensat?
Detallet 2: Quan Goku persegueix a Tambourine, el dimoni que ha mort en Krilín, hi ha un moment en que li diu que venjarà en Krilín i veiem com, sense moure's, els cabells se li ericen. És el primer atac de ràbia que té. Conclusió: es va estar a punt de transformar en superguerrer nou anys abans de la batalla contra Frízer.

SÈRIES: "Frasier", o les aventures d'un snob a Seattle

Doncs us presentem una de les apoteosis de l'spin-off, és a dir, les sèries que agafen de pal de paller un personatge d'una sèrie anterior (en aquest cas el psiquiatra de la catxonda i vuitantera Cheers, aquella que passava en un bar de Boston). El psiquiatra és un tal Frasier Crane (al centre), que torna a Seattle, la seva ciutat natal, a viure amb el seu pare Martin i la fisioterapeuta anglesa d'aquest, Daphne.
A Seattle, Frasier treballarà de psicòleg radiofònic, és a dir, la gent truca i explica els seus problemes i el poca-solta els hi resol, i "resol" és un dir. També l'acompanyen en les seves pul·lulacions per Seattle (on sempre plou) la productora de la ràdio, Roz, i Niles Crane, el seu germà i també psiquiatra.

La sèrie va tenir 11 (!) temporades, del 93 al 2004, i a la Península Ibèrica la va emetre -més o menys- Canal + en obert. Als Estats Units es va fer un fart de col·leccionar Emmys, de fet,
fins a 37, més que cap altre producció televisiva.

Bé, aquesta sèrie no va tenir tanta tirada popular com Friends, precisament perquè el personatge central Frasier (Kelsey Grammer) és, més que res, un esnob, pedant i arrogant, que no fa altre cosa que cagar-la. Per postres, el seu germà Niles és una caricatura grotesca seva i estan en constant competició per veure qui és més classista. Tots dos estan al club de tastadors de vi, van a l'òpera (i mai al cine), només van a restaurants de cinc estrelles... Tots dos parlen francès, però no per entendre's amb els francesos, els haitians o els quebequesos, sinó per distingir-se de la resta de Seattle. En canvi, el seu pare i la fisioterapeuta són gent d'a peu, que suporten de mala gana l'arrogància i les fòbies de tots dos. D'altra banda, Roz, la productora, és una devora-homes que no es pot veure amb l'acomplexat Niles, que més d'una vegada s'ha rentat les mans després de tocar-la.

També mereix menció especial Eddie, el gos del pare, que moltes vegades Martin tracta millor que els seus propis fills (i no li falten motius). Ja acabant, i per posar un exemple, tenim el capítol en que es perd Eddie i Martin posa 500 dòlars de recompensa per trobar-lo.
-FRASIER-Cómo se te ocurre dar 500 dólares para encontrar un perro?
-MARTIN-Son 500 más de los que daría para encontrarte a ti.

Res, com diu el protagonista al tancar el programa: Buenas tardes Seattle y buena salud mental.
La que li falta a Frasier.

Parlem de sèries: Las aventuras de Brisco County Jr.

Doncs això. Estic decidit a repassar les coses més rares i interessants que ens ha ofert el panorama catòdic, i començarem per aquesta meravellosa sèrie de principis dels '90.

La sèrie es va estrenar als Estats Units el 1993 i era una estrambòtica barreja de western, ciència-ficció i humor, tot amanit amb un toc sobrenatural. Va arribar a la Península la temporada 1996-97, quan TV2 la va emetre dues vegades seguides (massa poc).

Constava tan sols de 27 capítols de vora tres quarts d'hora. Tant la sèrie com els capítols es van fer curts, la veritat. La cosa va d'un llicenciat a Harvard com a advocat que ha de resoldre l'assassinat del seu pare, el sheriff Brisco County (el crim apareixia a l'opening) a mans d'una banda comandada per un tal John Bly que va darrera de la Esfera, un trastu amb poders sobrenaturals. Brisco County Jr. (Bruce Campbell, vist a Spider-man 3) es converteix en un pistoler justicier i anirà arreplegant amics i socis: Socrates Pool, una mena de banquer; un inventor el nom del qual no recordo; Lord Bowler, un entranyable cafre caçarrecompenses, primer rival i després amic; i Dixie, la nòvia cantant-cabaretera que acaba sent institutriu d'un príncep xinès. El principal aliat que té és el seu propi cavall, Comet, un animal amb més C.I. que Paquirrín (bé, tres o quatre Paquirríns i Pantojas junts), i que protagonitza varis gags delirants. El que més recordo és quan Brisco i Poole estan tancats dins una caixa forta i van cridant la combinació pensant que els escolta Bowler, i el qui obre la caixa és el cavall.

La sèrie anava evolucionant fins que capturaven tota la banda de Bly. Entre els rivals, també hi havia una pistolera interpretada per Jane Sibbett, que al cap de poc es convertiria en la lesbiana embarassada de Ross Geller a Friends.

Perquè només va durar un any no ho sabem. Aquí competia amb sèries com Sitges o el patètic futbol de dilluns a A3, però crec que vaig poder veure tots els capítols. Una de les millors sèries que he vist. TVE es podria haver estalviat alguna repetició de Verano Azul i reemetre-la.

En la meva opinió, Chanquete ja havia mort massa vegades.