dissabte, 17 de novembre de 2007

SÈRIES: "Friends", la maniàtica, la 'pija', la rara, el promiscu, el graciós i el 'nerd'


En si, va ser una sèrie seguida per molta gent, que encara la segueix. Purament, no es podria parlar de reducte frikil, però pel fet que té fans molt fidels, que miren amb lupa els errors i inventen nous guions per una onzena temporada que no existirà mai, he decidit que surti per aquí.

És una sèrie sobre "res", com ho va ser també "Seinfeld"? És difícil de dir, però el fet que els personatges evolucionen -laboral i personalment- es sobreposa a una altra veritat incontestable i és que tot passa en el reduït espai de dos pisos davant per davant i un cafè. Què dir que no sapiguem? Són sis amics que es dediquen a passar el temps en un cafè de la zona mitja-alta de Nova York, mentre enfilen el camí de la trentena. Com és obvi, tots sis han estat desaparellats i han tingut múltiples temptacions d'esmenar-ho entre ells, cosa que cristal·litza en quatre dels sis casos. Podríem discutir sobre si és una sèrie romàntica o d'humor. De fet, està infestada, per no dir curulla, de 'love storys', però l'humor és el factor principal.

Estem davant un humor absurd, ingenu, sofisticat, visual o a l'engròs? El fet és que no m'atreviria a subratllar-ne cap per sobre dels altres, perquè cada personatge principal desplega un humor particular i no homologable al dels demés 'friends'. Veurem que la sèrie és enginyosa sempre, però si en les primeres temporades l'humor ve en situacions més usuals en la quotidianitat (trencar amb la parella, la festa de Cap d'Any, el naixement d'un nen) al final es produeix una progressiva caricaturització dels personatges, un recaragolament delirant de les seves manies i situacions (la visita a l'hotel de Ross i Chandler, el pediatra, l'habitació dels mals endreços de Monica, etc...).

En definitiva, que si no coneixes la sèrie és més difícil enganxar-t'hi al final, ja que els acudits versen més sobre el personatge que no sobre la quotidianitat deliciosa del principi.

Personatges:
Chandler Bing:
Pronunciï's Xènler. Supervisor de dades d'una multinacional, encara que els seus amics no saben com definir la seva feina. Té un sentit de l'humor delirant, amb uns acudits imperdibles. Està traumatitzat pel divorci dels seus pares i que el pare es convertís en l'eix d'un espectacle transsexual a Las Vegas. El seu trauma i el seu humor càustic li causaven molts problemes amb les dones fins que es converteix en parella i després marit enamoradíssim de Monica.
Phoebe Buffay: Un dels personatges més estranys de la història de la ficció. Una massatgista provinent d'una família desestructurada, que es dedica a les estones lliures a cantar i a procurar pel benestar espiritual dels altres. El què passa és que cantant és un perill, nivell Enrique Iglesias. Creu en les reencarnacions, en les abduccions, en el 'karma' i en que no es pot tenir una parella més d'una setmana. Raríssima i, al final, histèrica.
Monica Geller: Amb un trastorn obsessiu per l'ordre i la neteja, en especial pels posavasos, aquesta cuinera és l'amfitriona habitual dels altres sis al seu pis i el nexe d'unió de tots pràcticament. Està marcada per l'obesitat que va tenir a la seva adolescència, cosa que va canviar quan Chandler li va dir grassa. Sumi's als seus defectes que és hipercompetitiva i incapaç de mantenir una relació normal, això fins que troba la seva mitja taronja en Chandler.
Ross Geller: Germà gran de Monica i company de Chandler a la universitat. Durant la sèrie es divorcia tres vegades en a penes cinc anys, dues d'elles en el marge d'un. La seva vena científica el va portar a ser conservador d'un museu i, posteriorment, a una càtedra a una universitat com a paleontòleg. És pedant, sapastre, però en el fons molt tendre. La seva inconclusa història amb Rachel és el fil conductor de la sèrie durant molt de temps.
Rachel
Green:
Pronunciï's Rèixel. La sèrie s'enceta quan entre vestida de núvia en un cafè, fugint del seu casament. Una 'pija' que s'escapa del seu entorn per tornar amb Monica, la seva amiga de l'adolescència i conèixer el món real. És fleuma, xerraire i sofisticada, i troba al final una important feina en el sector de la moda. Sens dubte, el personatge que més madura.
Joey Tribbiani: Trencacors, golafre i curt, va ser el company de pis de Chandler durant sis anys. La seva faceta de 'latin lover' el persegueix, tot i que ens anem adonant que té qualitats molt més apreciables: pot beure quatre litres de llet en deu segons (no importa si és caducada) i sap imitar l'accent francès sense saber-ne ni una sola paraula. És actor de culebrots, tot i que la seva feina ha anat a ratxes. La seva malaptesa per l'apartat cultural és mítica, fins al punt que es pensa que Iemen és un país que s'ha inventat Chandler.


CRONIFICACIÓ:
Temporades 1-4:
Les més mogudes, en què cadascun dels sis va a la seva bola i es desgrana el seu caràcter i manies. Ross i Rachel surten; es prenen el descans; i trenquen. TEORIA LORENA PÉREZ: Són les millors, o molen més, perquè queda reflectida la poca mà esquerra que tenen tots sis per les relacions personals, i cadascú per la seva banda.
Temporades 5-7: Centrades bàsicament en la consolidació de la relació entre Monica i Chandler i el seu posterior casament. Els altres quatre segueixen igual.
Temporades 8-10: Dedicades a mostrar el recaragolament de les manies de tots i la resolució de la seva situació laboral i personal: Joey troba feina fixa, Phoebe es casa, etc...

..........................................................................................................................................................................
Apunts sobre Ventdelplà:

En ple sopar d'aniversari de la Marta Mota, va sortir el tema de si s'estava denigrant els Mossos amb la presència del tal Genís. En Jordi Marcé, molt oportunament, va recordar que des de que va començar la sèrie s'està denigrant la feina dels metges amb el personatge de Teresa Clarís, àlies Doctora Perfecta. No us poseu malalts a l'altura de les comarques gironines!

dissabte, 13 d’octubre de 2007

FRASES CÈLEBRES DEL FUTBOL


Qui diu que el futbol és per ximples?

M'he decidit a fer constar algunes de les frases més enginyoses del mon futbolístic. Enginyoses és un dir, ja que no es tracta en tots els casos de llumeneres, però sí que demostren que a més de ser un joc físic, el futbol en certs aspectes es converteix en un fenomen cultural o paracultural.

Jugadors

Ronaldo: "Beckham és marica". Resposta a les ja mítiques declaracions del interior anglès, que deia que es posava les calces de la seva no menys famosa senyora. Posteriorment van coincidir al Madrid, on van llimar aviat les seves diferències amb unes quantes farres, de la que destaca especialment el primer aniversari de Beckham a la capital espanyola, quan van fer portar un autobús ple de models a la finca de la seva propietat.

Lineker: "El futbol és un esport en el que juguen onze contra onze i sempre guanyen els alemanys". Un interessant intent de teorització del que no es pot teoritzar. Efectivament, els alemanys tenen tendència a guanyar, però no sempre. El que és ben clar, i crec que la frase de Lineker anava en aquest sentit, és que -dolents com són- els alemanys no haurien de guanyar tants partits.

Maradona: "He sido, soy y seré un drogadicto". (...). Almenys, és honest.

Angoy: "Solo soy el suegro de Johan Cruyff". En el moment de la frase, Angoy tenia 29 anys i Johan Cruyff 48. S'admeten explicacions científiques, a part del lapsus, òbviament.

Entrenadors

Juan Manuel Lillo (entrenador que no ha acabat cap contracte amb cap equip els darrers 12 anys, perquè tots han hagut de 'renunciar' als seus serveis): "Para jugar en zona hay que vivir en zona". Sobra dir que els equips de Lillo viuen en zona, la zona de descens per ser més exactes.

JM Lillo (sí, ell altre cop): "Del Barça hay que vigilar hasta el masajista".

Johan Cruyff: "Si no marcas goles es casi imposible ganar el partido". No rieu, llegiu entre línies. Si no marques tu, igual es fan un gol en pròpia porta, o hi ha llançament d'objectes i la UEFA et dóna un 3 a 0, o hi ha tanda de penals... Nens, que ell és el mestre.

Johan Cruyff: "Disfrútate". Jo hi era, ho va dir. És el rei.

Carles Rexach: "El pitjor que et pot passar a la vida és que moris; i si mors, t'enterren i ja està". La millor filosofia oriental a l'abast de tothom. És de Pedralbes, menja carn, vesteix xàndal, comenta els partits a TV3. Senyors..., de barret. Traient trascendència al futbol.

Bill Shankly (entrenador del Liverpool els 60): "Hi ha gent que creu que el futbol és qüestió de vida o mort, estan equivocats, us asseguro que és més important que tot això". Una de les frases definitives sobre l'esport rei i que ens il·lustra que, a part de viure o morir, hi ha una tercera via que desconeixem i que faríem bé d'investigar.

Vujadin Boskov: "Futbol és futbol". Si vostè no entén res del futbol, corri i pengi's aquesta frase impresa a tamany de lletra 72 al sostre de l'habitació. Nul·la a nivell epistemològic, però molt útil per entendre que a dins del camp pot passar tot i, a més, qualsevol ximple ho pot entendre.

Presidents

Jesús Gil: "Al negro del "Tren" Valencia le corto la cabeza. ¡Que se muera!"
"Mi error ha sido tratar a los jugadores como personas"
"No hablo con (el entrenador argentino Alfio) Basile, porque nuestros horarios no coinciden: cuando yo me levanto, él se acuesta" ( perquè no especificava horaris?)
"Los jugadores son figuritas de mazapán. Por , que se mueran"

José María Caneda (president del Compostela, a Jesús Gil): "No le pongas la mano encima a mi gerente". Noti's que no diu 'el gerente de mi club', sinó 'mi gerente'. Com si el gerent del Compostela portés els comptes de la família Caneda.

Josep Lluís Núñez (parlant de Cruyff): "Tinc un preparador que mai sap el que es té que fer. Si un dia es té que fer això, diu 'pffff... pues farem lo altre'". Frase diàfana, si canviem els 'té' per 'ha'. Núñez tal com raja. La vida de tots seria tan bonica si el FC Barcelona seguís amb aquesta combinació a la llotja i a la banqueta, tan pròspera que va ser. En títols i en frases cèlebres.

Lorenzo Sanz: "Había una serie de entradas que no se podían vender pero se han vendido". La frase es pot dir en actitud de resignar-se, de lamentar-ho, de ventar-se'n o de constatar-ho. Lorenzo Sanz es queda a mig camí de totes elles, amb l'actitud de la persona que agafava tres milions de pessetes de la recaptació d'un partit del Madrid per anar a jugar a pòker.

O era al mus?





dissabte, 18 d’agost de 2007

SÈRIES: "Area 88", el drama del japonès volador


Si has seguit les 3 hores de l'animació de "Area 88" el darrer moment en que veus el protagonista és una espina de peix que t'empasses i ja no et surt de la tràquea. Un moment que quan et parlin d'aquesta història et vindrà directe al cap, com un malson.

Des de fa dècades, els japonesos han demostrat al món que no tenen res a envejar a ningú en el món de l'animació. A finals dels '70 els seus productes van començar a treure el cap a l'estranger. Aquestes sèries van tenir un impacte important, cas de "Heidi" o "Marco", tot i que les autèntiques joies van tardar molt a arribar a les pantalles d'Occident, i totes les que es van produir abans del 'boom' de "Bola de Drac" no van tenir l'impacte que haurien merescut si haguessin vingut després de la voràgine de Goku.

En l'oblit per molts quedaven sèries com "El capità Harlock" -no n'han abusat les reposicions i els més joves a penes la coneixen- i una de les obres mestres de l'animació japonesa vuitantera, "Area 88". Quedaria petulant dir que ha estat la millor sèrie d'animació sobre avions, precisament perquè aquí no n'hem sabut gaire, però bé es mereix el petit resum que n'anem a fer.

"Area 88" va aparèixer en còmic (acaba mmmmm... bé), en OVA -i al nostre estat l'equivalent en vídeo- (acaba mmmmm... malament) i, darrerament, al Japó, en sèrie (va acabar a mig fer).
A les Espanyes només va arribar, doncs, en un precari llançament en vídeo, tot i que a altres llocs es va fer serialitzat. Es dividia en 3 parts "Traición en los cielos" (que poètic!), "Sendero de lobos" (Machado, retira't si no ets mort) i "Espejismo abrasador" (pura lírica japonesa).

La cosa va d'un jove pilot que s'acaba de graduar, el japonès Shin Kazama, un autèntic as de l'aviació que, a més, està promès amb Ryoko, la filla del president de la Kansai Airlines, una companyia d'aviació. El mosso se les promet molt felices, però un altre pilot, Kanzaki, amic seu
de la infància l'emborratxa i li fa firmar un contracte amb molt mala llet. Ha de servir en una força aèria de mercenaris durant tres anys en una remota i perillosa regió del Pròxim Orient (Area 88), on tots sabem que mai hi ha problemes.
A partir d'aquí, mentre Shin, que detesta la violència, es juga la vida a l'aire i es veu forçat a matar, Kanzaki va fent i desfent fins a convertir-se en president de la companyia. Per dolent, dolent i més que dolent acaba entre reixes, però la vida de Shin i Ryoko ja està esbiaixada definitivament. Shin, al final, s'allibera del contracte, però -en un 'the end' arxilacrimògen- es torna a acomiadar de Ryoko i se'n torna a morir a l'Area 88.

La veritat és que amb aquest resum ens quedem molt curts i no fem justícia a la complexitat de la història i el superb retrat dels personatges, començant per un protagonista que amb la seva carona de dibuix dels '80 té més expressivitat que Tom Cruise en tota la seva senyora filmografia. "Area 88" és una obra marcadament antibèl·lica, lluny de subproductes feixistes com "Top Gun" o "Con Air". I si és cert que, al final ja, el protagonista assumeix que a vegades ha de matar per sobreviure, és perquè ell també és el primer que assumeix que està esguerrat i que no té gaire ganes de seguir viu després d'aquella bogeria. Shin (en japonès "cor") continua horroritzat amb la guerra, però s'adona que no podrà viure mai com una persona normal, i això el destruirà. Les històries dels secundaris també són de mocador, per exemple, el seu amic-enemic Kanzaki, que després del pas pels orfenats s'ha convertit en un home sense escrúpols, però que en el seu fur intern s'horroritza d'haver traït a Shin; o Boris, el pilot rus de l'Area 88 que sempre deixa el llum obert perquè sap que a la foscor l'esperen els amics que ja han mort, i que amb l'avió tocat demana per ràdio a Shin que apagui el llum.

Hi ha un joc de consola, però a mi em sembla una broma pesada, i més coneixent el matís antibèl·lic de l'obra i com pateix el protagonista quan pilota.

En definitiva, encara que el dibuix sigui de fa dos dècades i una mica 'demodé', "Area 88" és un gran reserva de l'animació, una obra que no té caducitat. Tres hores d'un trepidant drama bèl·lic amb imatges que quedaran gravades a la nostra retina, com la cara de Shin en la seva darrera aparició, amb un somriure tan trist i amarg, i tan decidit a la vegada, que queda com a principal i aclaparador record d'aquest impactant producte fílmic.

diumenge, 5 d’agost de 2007

Cap a una nova classificació de pel·lícules en funció de l'espectador


Els meus amics més propers ja saben bé que vaig tenir la idea (?)
de buscar una nova concepció de la classificació dels productes audiovisuals. Normalment, les revistes i els diaris ho classifiquen tot amb estrelles que es refereixen a criteris qualitatius (regular, bona, obra mestra). Res a dir-hi, només que, per certes que siguin, només són en funció del crític o dels cinèfils. Jo, que he dedicat els darrers tres anys -i encara ho faig- a l'anàlisi de pel·lícules en els meus estudis, sóc completament respectuós amb aquestes categories, només que de cara al gruix de l'espectador, no són sempre exactes.
Per què? Doncs perquè hi han pelis molt bones que no les aguantes sense adormir-te, i un cop despert, has de mirar al típic imbècil que ve a fer-se l'interessant i dir-li que si el moviment de càmera això, el contraplà i la mare que el va parir. En canvi, hi han pelis que com a crític només puc menysprear però que com a espectador es gaudexien de mala manera. Per tant, per al comú de les pel·lícules, anem a proposar una nova classificació ajustada als gustos de l'espectador primitiu i crispetaire.

Categories

Xunga.
Bé, la peli que has vist no s'agafa per enlloc. D'acord que et vol divertir i tot això, però les coses no es poden fer tan malament. Cal pensar que el mal gust té un límit. A més, han copiat coses d'altres pelis que sí que valen la pena. Exemples: "Eragon", "Gente pez", "Torrente", etc...

Tira. Surts del cine emmurriat, tot i que t'estaràs una estona discutint amb tu mateix si ha valgut la pena pagar l'entrada. No en va, mentre durava la peli has oblidat la piga que li acaba de sortir a la teva xicota (o xicot), però xerrant amb el psiquiatra també se t'hauria oblidat. Exemples: "El rey escorpión", "Starsky i Hutch" (film), "Los ángeles de Charlie" (film), etc...

Mola. Fill meu, la pel·lícula podia ser dolenta, però has babejat com mai. Pel·lícules d'acció trepidants, distretes, en les quals voldries estar dins la pantalla (com a norma general, per repartir castanyes també). No tenen perquè ser dolentes cinematogràficament, encara que moltes ho són. Quan surts del cine dius "güena, güena" encara que el crític del diari potser la destrossarà. Exemples: "Rocky" (totes), "Pathfinder", "La máscara del zorro", etc...

Asuntu. Bé, les pelis 'asuntu' ja impliquen un salt qualitatiu i de sofisticació. Són enrevessades, ben fetes, t'acostumen a aclaparar amb un final gens 'happy end' (hi ha de tot, però), són dures i gens amables amb l'espectador que va a passar l'estona. Són pel·lícules d'una gran complexitat, que deixen a l'espectador quan surt del cine amb una sensació estranya, de desbordament, ple de perplexitat, però segur que ha vist una cosa treballada i que val la pena. Exemples: "El truco final" (i totes les altres de Christopher Nolan), pelis de Kubrick, "Brokeback Mountain", "Crash", "21 gramos".

Genuflexió. Surts del cine, però ja comptes els minuts per arribar a casa i baixar-te-la per l'eMule. Una pel·lícula rodona, perfecta, que uneix el divertiment, l'emoció i la bona factura. Mira a la teva butxaca, t'has guardat la teva entrada i n'has robat alguna als teus amics. Tant fa, ells també estan contents, el dimarts repetireu. Exemples: "Indiana Jones" (les tres), "El Senyor..." (1 i 3, preferentment), "El ilusionista", "300", etc...

Preguntes

- Una peli pot ser 'mola' i 'genuflexió'? Per simplificar-ho, una peli 'genuflexió' és la suma de 'mola' i 'asuntu', només que al final no et queda cap sensació de polèmica, aclaparament o estranyesa (que és com acostumen a acabar les 'asuntu'). Una peli 'genuflexió' ja implica que és una peli 'mola', però millor encara.

- Què és "El último mohicano"? Un cas molt difícil, ja que té coses de les tres categories més avançades: la diversió pura de 'mola', certa densitat de la categoria 'asuntu' i la grandesa de l'apartat 'genuflexió'. L'he vist tants cops que em decanto pel darrer cas. Si repeteixes molt, és que és 'genuflexió'.

- És millor una peli 'asuntu' o 'genuflexió'? Són diferents, ni millors ni pitjors, però com que ara parlem en funció de l'espectador, cal prioritzar les 'genuflexió'. En canvi, l'equivalència entre 'asuntu' i 'mola' és pràcticament total.

- Què diferencia una peli 'xunga' de les 'tira'? Molt fàcil, al sortir de la primera vols matar al director.

- Valen aquestes categories pels dibuixos? Per les sèries amb gent de carn i ossos sí, no pels dibuixos animats. En aquest cas hi ha tres úniques categories:
  1. Cutre. Que es justifiqui qui ho mira (Els fruittis, Heidi, Marco -no el noi d'Ayvalà, no us confongueu-...)
  2. Ja creixeràs. Valen la pena de petit, però no es poden mirar sempre (Els barrufets, Chopy i la princesa, Willy Fogg...).
  3. Flipa. Bon disseny i castanyes i rajos per fer passar l'avorriment (Bola de Drac, Caballeros del Zodíaco, Inuyasha...)
Altres productes d'animació, ja en sèrie o bé en pel·lícula (American Dad, El doctor Katz, The Simpsons, Los Increíbles...) caldria encabir-los més en categories que hem exposat primer.



Apaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa, obriu la programació i poseu-vos a pensar.

dilluns, 16 de juliol de 2007

SÈRIES: "Hotel Fawlty". Els alegres estiuets de Torquay


Bé, en aquest espai que ens ofereixen amablement els senyors de blogspot hem passat per la fantasia, la sit-com, l'aventura iniciàtica, el genial humor de l'absurd, l'epopeia i, en la darrera aportació, ens vam rebaixar a parlar de Ventdelplà. Tot això, per demostrar que a la vida hi ha contrastos.

Bé, "Hotel Fawlty" està a les antípodes de "Ventdelplà". Rodada en dues tandes de sis episodis, el 1975 i el 79, va ser votada en el seu temps en el num. 1 dels millors 100 programes britànics pels crítics, l'any 2000. La inspiració està en unes vacances que van fer els Monty Python en un hotel de Torquay, durant la qual es van trobar un propietari amb unes maneres no del tot ortodoxes. Això va ser la metxa perquè el matrimoni de John Cleese (futur Basil) i Connie Booth (futura Polly) ideés aquesta hilarant comèdia. Desgraciadament, el salt espàcio-temporal no ens permetrà conèixer aquell establiment en el qual es van basar els Monty Python, però almenys aquests van quedar ben descansats recreant-lo de la mà de John Cleese.
L'argument és senzill, però la descarnada i delirant interpretació que els actors fan dels personatges converteix cada pla en un 'show' per si sol: Basil Fawlty i la seva dona Sybil regenten un petit hotel a la Riviera anglesa (Torquay pels amics), acompanyats per un servei lamentable i visitats per un personal no massa mesurat, cada estada a l'hotel acaba com el rosari de l'aurora (i amb la nostra mandíbula desencaixada).
PERSONATGES:
Basil: Un temperamental (histèric), aclaparat (caòtic) i peculiar (impresentable) propietari d'hotel. Maltractat psicològicament (i a cops d'altres maneres) per la seva dona, té un tracte no massa distingit amb els seus clients que acaben surtin per potes, exceptuant un coronel que és una relíquia vivent i dues velles que per l'edat van conèixer l'antiga Babilònia. Ell vol atreure persones amb classe a l'hotel, perquè pugi d'standing, els resultats queden a la vista al final de cada capítol.
Sybil: L'esposa de Basil parla pels colzes per telèfon i fuma com una carreta. A part d'això martiritza al seu marit amb comentaris irònics que són contestats amb encara més mala llet. Sap manar i té bona mà en les relacions públiques, però es concentra únicament en parlar pel auricular amb una tal Audrey.
Manuel
: Cambrer mexicà (a la versió original era de Barcelona) que té tantes dificultats per parlar l'anglès com jo el swahili. Dots idiomàtiques a part és una criatura tendre i un inútil total, que acostuma a anar acotat perquè està acostumat als calbots de Basil. Si ets un client i vas a l'hotel, no li parlis en anglès si no vols sopar cianur.
Polly: Segurament és el personatge més competent de l'hotel. Aquesta cambrera és una estudiant d'art que no ha tingut més idea que treballar en l'hotel Fawlty. Malgrat que no és del tot sol·lícita amb els clients quan aquests ho voldrien, és la que acaba treient sempre les castanyes del foc. Té la virtut d'ajudar sempre al que té les de perdre, sigui Basil contra Sybil o Manuel contra Basil.
Terry:El cuiner de Fawlty Towers. L'arcà del seu art culinari és que si l'entorn del menjar és brut, el menjar tindrà més gust. D'aquí inferim que, seguint la cadena de raonament, si la cuina fos neta, el menjar seria una merda. Les màximes de treball de Terry dónen per una tesi doctoral "El certificat ISO 9001 a la cuina anglesa dels '70".

Malgrat que la base de l'humor anglès descansa en part en els diàlegs aguts i irònics, com els que tenen Basil i Sybil, "Hotel Fawlty"-"Fawlty Towers" arribava al deliri amb els gags visuals de John Cleese i Andrew Sachs (Manuel), dos consumats mestres en aquest art.

Curiositats:
-- John Cleese i Connie Booth (que feia de Polly) estaven casats el 1975, en els primers sis capítols. En els segons, el 1979, ja estaven divorciats.
-- Andrew Sachs era d'origen jueu alemany i va fugir de nen pel nazisme. La veu que se sent a la versió alemanya de la sèrie és precisament la seva.
--Actualment hi han a Estats Units dos intents de fer un 'remake' d'"Hotel Fawlty". Haurien de saber que sense Cleese, és impossible (o que mentre ens recordem de com ho feia Cleese, és impossible)


divendres, 29 de juny de 2007

SÈRIES: Odio "Ventdelplà"


"Ventdelplà" va començar l'hivern del 2005 com una proposta innovadora, una sèrie que bevia del costumisme i que es podria situar en l'òrbita del "culebrot", que seria emesa dues nits consecutives durant la setmana.
La tarja de presentació de "Ventdelplà", o "Encefalograma pla" pels qui demanem alguna cosa més en una sèrie, era excel·lent: venia de la mà del guionista Josep Maria Benet i Jornet, un dels 'cracs' de la ficció catalana, i comptava amb dos dels millors actors nacionals de la seva generació, Emma Vilarasau i Ramon Madaula. Sobren les paraules sobre Boixaderas o Joan Crosas, dos enormes intèrprets que s'han arrossegat per aquesta producció dilapidant el seu talent.
Bé, "Ventdelplà" (VdP per simplificar-ho, donat també que la sèrie és ben simple), té bons guionistes, bons directors, està ben feta i té molt bons actors, però és una sèrie per oblidar (anava a posar una m... de sèrie, però els meus assessors legals m'ho han desaconsellat).

La primera temporada de Ventdelplà tenia encara algun dels actius que es suposen de les produccions de TV3, una mica de costumisme ben entés i de drama. Es va tractar amb una sensibilitat acceptable el tema dels maltractaments, el desamor, la separació, etc... Les bases perquè un li agafi mania a la sèrie ja s'anaven estructurant, naturalment. Els despropòsits es van accentuar amb la segona temporada. La santa doctora protagonista -Teresa Clarís-, amb els seus quaranta-força anyets, continua portant de cap homes de 35 anys. A la primera crisi de parella que té s'embolica amb el personatge de Josep Linuesa, que després desapareix(A VdP els personatges apareixen i desapareixen perquè sí, com el Guadiana però sense arribar al mar).

El 'show' continua amb el personatge que interpretava Boixaderas, que és algú que mira d'atropellar la seva ex-dona, ella és tan bona que no el porta a judici un altre cop, i ja redimit, després es converteix en un Robin Hood que denuncia als traficants de drogues. Al traficant en qüestió no se li ocorre marxar de l'Estat, sinó que va rondant per aquí buscant venjança. I a partir d'aquí que si et segresto, que si t'espero aquí a fora, etc, etc, snif, snif...

Tema a part és la qüestió de la secta, que va ser el 'millor' de la 2na temporada. Roser, la professora, entra en un secta després que sapigués que la seva parella era un delinqüent (bon noi, però delinqüent). La Doctora Amor i la vídua del taxista mort pel traficant que déiem abans (...) planegen entrar en plan Equipo A a l'edifici de la secta per convèncer la Roser que fugi d'allà. Després, s'alien amb el delinqüent per raptar-la (sí, més punts suspensius) i fer-la entrar en raó.

És espectacular també quan Teresa i David van a viure junts, i a més, els seus fills ja estaven sortint: David li pregunta al seu fill Martí si, ara que tots viuran junts, vol dormir a la mateixa habitació de l'Isona (...). Tenen 16 anyets les criatures, per molt 'progre' que sigui un pare, permetria això a un fill?

VdP és una sèrie de riure encoberta... o és quelcom que frega el patetisme. Situacions irrisòries vestides de costumisme, un poble que fins i tot l'empresari dolent en el fons té un cor de Bambi, personatges que són caricatures i que els seus problemes tenen menys credibilitat que Zapatero parlant de l'Estatut. VdP retrata una Catalunya feliç i semifolklòrica, on tothom parla català, on la gent és solidària i té segones, terceres i quartes oportunitats, una Catalunya idíl·lica, que no existeix. Però VdP també en certa manera, involuntàriament, ridiculitza la nostra Catalunya interior i la fa carrinclona, per no parlar de les trames, subtrames i historietes surrealistes que duren menys que l'estiu a Groenlàndia (algú se'n recorda del jaciment ibèric?-que per cert acostumaven a estar a turons, no en llocs sense relleu!!!). VdP vol ser costumista i dramàtica, però a mi només em sembla grotesca i delirant, i exagera les històries simplement perquè no és creïble. Un amic meu em va dir que es pren The OC com una sèrie de riure, per la fatuïtat amb que viuen aquells rics. A mi, VdP no m'arrenca ni un somriure, només em fa preguntar-me quina és la seva intenció.

dissabte, 16 de juny de 2007

SÈRIES: "Caballeros del Zodíaco". Tragèdia grega, drama èpic i gays justiciers repartint mastegots



Sense els països llatins, "Los Caballeros del Zodíaco" ("Saint Seiya" en l'original), no hauria estat més que una d'aquestes moltes sèries d'animació japonesa que passen un bon moment i s'esfumen. Però CdZ va arrasar a França, Mèxic i tot Sud-amèrica i segurament és la producció animada japonesa que té més fans.

Partint d'un còmic de Masami Kurumada a "Shonen Jump" publicat a partir de 1986, el mateix any va començar la animació. El manga té 28 volums, dels quals se'n van adaptar 2/3 parts, deixant de moment la darrera saga, la de Hades, sense animar. Van ser 114 episodis -fins el 1989-, i de moment explicarem aquesta part, que és la que es va conèixer aquí. L'animació va anar a càrrec de Shingo Araki (Lady Oscar, Capità Harlock), millorant molt la ploma de Kurumada.

Cada 250 anys, la deessa Athena reneix per combatre el Mal, i en especial Hades, emperador de la Mort. Athena té el suport dels seus 88 cavallers (o "saints"), cadascun dels quals representa una constel·lació i té una armadura, i que es subdivideixen en categories d'Or, Argent i Bronze. Els "saints" tenen més o menys poder en base al seu cosmos, una mena d'energia interior. La cúspide de les forces del bé són els 12 cavallers d'or, els 12 signes del Zodíac, que custodien a Athena al seu Santuari. Però en la nostra època, el cavaller de Bessons, Saga, va ser posseït per un esperit maligne i va desterrar Athena del Santuari, enganyant als altres cavallers i posant-se com a Patriarca. Athena era un bebè i va ser recollida per un milionari japonès que tenia 100 fills (sí, 100), els quals van ser enviats a convertir-se en cavallers també per ajudar-la. Amb els anys, només cinc (els de la imatge) estan capacitats com a cavallers de Bronze i seran ells qui ajudaran a Athena a tornar les coses al seu lloc al Santuari.

Personatges.

Seiya (Pegàs, segon portador de Sagitari). El protagonista, i un personatge pla i simple.
És obtús, tossut i neci, i només té a favor el carisma de ser un gran amic i de xupar molta càmera. Sempre s'aixeca, degut a que -a diferència dels altres- no té neurones i no hi ha manera humana o divina d'aturar la seva activitat cerebral. És clar, no en té.
Shiryu (Drac, segon portador de Balances). Com indica el seu signe zodiacal, és el més equilibrat i sensat dels cinc protagonistes. L'únic que té una parella estable, també. És un cavaller modèl·lic, de gran noblesa, amb un concepte del sacrifici i la germanor commovedors.
Hyoga (Cigne, segon portador d'Aquari). Desperta passions femenines dins i fora la pantalla. Sens dubte, Hyoga és el que ha evolucionat més, i el que ha patit més per assumir el que és un cavaller. Un adolescent que ho ha perdut tot i que sap que no hi ha camí de retorn.
Shun (Andròmeda, segon portador de Verge). Pacífic i pur com el cristall, Shun mai accepta el camí de la força, ni que sigui per la justícia, i això l'afectarà sempre. Segurament té el cosmos més poderós de tots, però s'inhibeix, i moltes vegades amb efectes dramàtics.
Ikki (Fènix, segon portador de Lleó). Germà de pare i mare de Shun. Primer va servir el mal; ja reconvertit, és el millor Bronze i un cavaller temible. És solitari, agressiu i coriaci, però duu l'amor i la justícia en algun lloc de l'ànima i és el que sempre salva els mobles. Com el Fènix, ell i la seva armadura reneixen després de caure. Un gran cavaller i un personatge memorable.

Després del Santuari, la segona tanda de la sèrie no va partir del còmic, sinó directament de la productora Toei. Es tracta de la saga d'Asgard (caps. 74-99), basada en els mites nòrdics. La princesa Hilda és capturada per la maledicció de l'Anell dels Nibelungs i desperta els 7 déus guerrers per dominar el món. A contrarrellotge, els 5 Bronzes han de lluitar contra els guerrers nòrdics i alliberar Hilda del control maligne, abans el gel dels pols no es desglaci i s'inundi el planeta (tema molt de moda ara). Uns episodis controvertits, però molt estimables, primer pel excel·lent disseny d'armadures i personatges de l'animadora Michi Himeno; en segon lloc, pel treball dels guionistes, que van dotar a cada déu guerrer d'una història personal impactant. Els adversaris aquí eren personatges de gran noblesa i valor personal, i tot acaba com el rosari de l'aurora.
Finalment, els 114 episodis es tanquen amb la saga de Posidó. Aquest déu vol inundar la terra amb pluges torrencials i refer-la al seu gust. Els cavallers acompanyen a Athena al fons del mar per destruir els set pilars de cada oceà i que les aigües tornin al seu lloc. En aquesta història descobrim al terrible Kanon de Gèminis, germà de Saga, que és qui ho ha manipulat tot des de sempre, però que a la posterior hsitòria d'Hades es passa al cantó bo i té un paper heroic com el seu bessó. La de Posidó és una temporada també discutida, però amb grans moments, en especial els combats de Hyoga i Shun.

CdZ va tancar-se aquí durant 10 anys. La clau de volta és que l'empresa de joguines Bandai, que patrocinava la sèrie -venia maquetes de les armadures-, es va retirar degut a la baixa audiència. Quedava per fer la millor part, la saga de Hades, represa el 2002, però això és una altra història.

A vegades amb un argument agafat amb pinces, CdZ va triomfar pel enorme encert en el perfil dels personatges, d'un gran profunditat psicològica. Cada cavaller, sobretot cada "Gold saint", té una legió de fans, amb webs dedicades i fòrums on la gent s'insulta sobre qui dels seus favorits és millor. Cdz/Saint Seiya està marcada pel fatalisme -al revés del positivisme de Bola de Drac, on tothom ressuscita-, amb uns protagonistes marcats per la desgràcia, que viuen amb la convicció que tard o d'hora cauran en combat. Hi ha en els cavallers una resignació davant el seu destí, per viure una vida sense cap altre remei que la lluita. Tot això confereix a la sèrie una tonalitat crepuscular, però sempre amb una mica d'esperança, la de batre's per un futur millor.

CdZ, al revés d'altres sèries on es diferencia el bé del mal, té un component de guerra ideològica. La majoria d'antagonistes no lluiten pel mal, sinó per lleialtat al seu déu, per fidelitat als seus companys, per una altra concepció del món o perquè veuen que és el seu destí. Quasi bé tots els guerrers d'un o altre bàndol són homes d'una gran noblesa, i a partir de meitat de la sèrie, gairebé cada combat acaba amb un drama. Un botó de mostra és la lluita entre Camus i Hyoga, la millor de la sèrie, que són mestre i alumne; o la d'Ikki i Mime, a Asgard. En la sort dels personatges anirem veient que no és l'atzar, sinó un destí còsmic qui ho domina tot. Per això no és casual que Shun i Ikki es canviin els papers al sorteig del lloc d'entrenament, o que a Shiryu i Hyoga els toquin mestres del mateix signe zodiacal, dels que heretaran les armadures. Hi ha una voluntat oculta i prodigiosa darrera de tot. CdZ, en aquest aspecte i en altres com el de nombre total de "saints" és especialment críptica, amb nombroses el·lipsis que fan que l'argument sigui caòtic, però creixi en interès.

Per últim, tractar el tema homosexual. Hi ha almenys mitja dotzena de cavallers amb estètica poc o molt gay, i hi ha algunes escenes, com la de Shun "escalfant" a Hyoga congelat, que es van considerar "massa gays" pels nens. D'aquí a que les pressions d'associacions de pares fessin que es retirés la sèrie de T5. Dues coses: 1-De 50 i escaig cavallers que surten, que 5 ó 6 siguin gays no és més que la proporció normal a la societat; i Shun, de fet, només salvava a un germà seu, per tant, encara que Shun fos gay allò no té perquè ser una escena gay, i si ho és... bé, podia ser pitjor, anaven vestits. 2-Molts dels pares exemplars que es van queixar del rotllo gay i violent després devien votar a l'Aznar, que autoritzava venda d'armes a llocs que es passen els DDHH pels collons i aplaudeix la bogeria d'Iraq. Coses així amb els "caballeros" no passarien, perquè Ikki o gays com Shaka de Virgo i els Gèminis es ventilarien aquests exèrcits en cinc minuts i tindríem la pau al món, o algu així.

En resum, CdZ és una sèrie brutal. Si bé repetitiva en l'argument a vegades, tremendament generosa en oferir-nos emotivitat i èpica. La banda sonora, superba, una finestra més a aquest món d'epopeia, és una de les millors de la història de l'anime. I què no dir d'uns personatges com Ikki, Shiryu, Hyoga, Camus, Saga, Shaka, Kanon, o fins i tot el retardat mental del protagonista, amb els que tothom es va identificar o per gays o per salvadors del món.

divendres, 8 de juny de 2007

SÈRIES: "Seinfeld", l'absurd de la quotidianitat


Els quatre 'garrulos' que teniu a la dreta són els protagonistes de la sèrie d'humor més ben considerada de tots els temps. "Seinfeld", nom de l'autor i protagonista -amb el mateix nom- de la sèrie, es tracta d'una sit-com nord-americana de nou temporades que es va acabar en la cúspide de la seva fama.

"Seinfeld" es tracta d'una comèdia urbana situada a Nova York en la que quatre amics (amics més o menys) van fent la seva vida normal, només que aquesta vida "monòtona" està esquitxada d'anècdotes i personatges grotescos. Entre els protagonistes tenim en primer lloc a Jerry Seinfeld, que com a la vida real és un humorista que fa monòlegs a clubs (cada episodi acaba amb un d'aquests), i és el que ha de resistir als altres tres amics: Elaine, ex-nòvia, hedonista i mordaç, que treballa en una editorial; George, baixet, lleig, hipocondríac i insegur; i Kramer, el veí, egoïsta, provocador i un 'freak' amb tots els ets i els uts.

S'ha definit a "Seinfeld" com una sèrie sobre "res" (about nothing). No deixa de ser cert, perquè els protagonistes no evolucionen ni maduren al llarg de nou anys, sinó que continuen sent mesquins, caricaturescos i tendres. És un producte d'humor pur jueu (tres dels protagonistes i el productor Larry David, que també hi posa la nota autobiogràfica), com ho demostra el caràcter urbà i autoparòdic de la sèrie. Es parla de temes banals i absurds (la primera i la darrera conversa de les nou temporades és sobre el botó d'una camisa), però passats pel filtre d'una genialitat i una brillantesa difícilment equiparables a cap altre aparició televisiva. Un humor amb molta, molta mala llet. Aquest cinisme traspassa les fronteres d'allò políticament correcte, com quan la promesa de George mor després d'una reacció a la cola en mal estat del revers dels sobres que llepava, quan enviava les invitacions pel casament. Les nòvies de Jerry, el protagonista, també són font de gags hilarants, cas de quan Jerry demana a Elaine que vagi a una sauna a comprovar visualment si la seva nòvia actual té els pits o no de silicona, ja que ell sospita quelcom artificiós darrera la brusa.

La sèrie es va acabar perquè Seinfeld (director-actor) va dir prou a la productora i va rebutjar la oferta més gran que s'ha fet per continuar un filó televisiu. Els seus actors no han tingut massa sort després de que s'acabés (passa amb totes les grans sèries, sembla que encasellen molt les seves criatures). Al país del bombo i la pandereta la va passar Canal + durant algun temps, però des de fa quatre anys ha desaparegut de la programació en obert. El que tothom té clar és que un fenomen així es repetirà a la pantalla, abans o després.

divendres, 25 de maig de 2007

Sèries: "Bola de Drac", el viatge iniciàtic del nen-mico


Amb el barret a la mà. "Bola de Drac" va ser la sèrie que va marcar una generació de catalans (i potser una mica més) als anys '90. Tot parteix de la història en format còmic (manga) que Akira Toriyama va començar a publicar a "Shonen Jump" el 1984 i que la Toei adaptaria a TV a partir de 1986. Avui ens quedarem amb la que molts considerem genuïna "Bola de Drac", els 1rs 153 episodis, que TV3 va emetre, pel nostre delit, des del febrer de 1990.

La història partia d'un refós d'una llegenda budista, però molt aviat tindria coordenades pròpies. Bulma, una adolescent amb descomunals aptituds científiques parteix a buscar les set boles de Drac, unes esferes màgiques que reunides permeten invocar un drac, Xèron, que concedeix qualsevol desig. Pel camí, Bulma coneix a Goku, un nen amb cua, que té una d'aquestes boles. Bé, ja tenim la base de no només els 153 episodis de la sèrie, sinó d'una història quilomètrica, perquè tan Bulma com Goku, sobretot el segon, surten i influeixen de principi a fi de la història.
En la seva recerca, tots dos aniran trobant altres companys de viatge que també cobegen les boles per les seves finalitats personals, però amb els que es van fent amics i s'acaben complementant. Goku després de l'hilarant final de la primera recerca, començarà a entrenar-se per fer-se més fort i veurem com tota aquesta primera part de "Bola de Drac" és, de fet, el seu viatge iniciàtic, en el que el petit muntanyenc ingenu i solitari es va fent home i esdevé el més fort de la terra.
"Bola de Drac" és divisible en tres parts molt clares, amb els interludis del Torneig d'Arts Marcials i l'apèndix de la història del Ventall Màgic. El denominador comú és un sentit trepidant de la narració i de l'aventura, una imaginació desbordant en el dibuix d'un món màgic, en el que conviuen bruixes, dinosaures i tecnologia punta, i també un sentit de l'humor genial i absurd. A més, és una exaltació de l'amistat, de la joventut i de coses com la innocència, l'esperit de superació, etc... Au, va, parem.
- Tenim la primera part, la recerca de Goku i Bulma de les boles de drac, on coneixem també Iamxa, el gran Follet Tortuga i companyia. Marcada per l'element màgic, l'exploració d'allò desconegut, un humor omnipresent i de partir-se la caixa i erotisme light.
- La segona part és la recerca d'en Goku de les boles contra l'Exèrcit de la Cinta Vermella. Aventura pura amb les dosis d'humor habituals de la sèrie, i el nen-mico que comença a madurar i a superar-se.
- El terç final de la sèrie, amb la irrupció del Mal en estat pur, Satanàs Cor Petit. Aquí la sèrie conjuga l'aventura amb l'element dramàtic, aconseguint ser vibrant i emotiva. Es manté també l'element màgic i de viatge iniciàtic. La cirereta de la sèrie.
Els personatges:
Goku: Un nen amb cua, pagesot i ingenu. Podria semblar l'heroi pla i justicier típic, però és que és tan innocent que marca la diferència. Té un poder ocult que va creixent (a part és clar, del de ser mico monstre) i un estòmac amb un forat negre: menja per trenta. Amic dels seus amics. Adorable, vaja.
Bulma: Jove científica de família rica. Amb un cartró de Kellog's i una pila alcalina pot muntar una ametralladora. Obviarem la faceta escalfa-braguetes.
Follet Tortuga: El mestre de Goku i Krilín. Té 300 anys i era l'home més fort del món. És savi, però més enllà d'això, és un perill pel gènere femení. Entranyable.
Krilín: El millor amic de Goku. Insegur, a vegades egoïsta, en el fons un tros de pa. Típic personatge que rep les castanyes primer perquè després el protagonista pugui venjar-lo.
Ten Xin Han: Alumne del rival del Follet Tortuga, Crein. Després es passa al cantó dels bons i és decisiu en la batalla contra Cor Petit. És un geni inventant i readaptant tècniques.
Xixi: Goku, en una tàctica per reconèixer quin era el seu gènere (als 12 anys no distingia una dona), li va tocar un lloc delicat, acte que ella va entendre com una petició de mà. Sis anys més tard es casaven, i així s'acaba la sèrie.

Difícilment alguna sèrie animada ens podrà tornar a impactar com "Bola de Drac", tampoc ja no tenim edat per això. "Bola de Drac" és un món on tot és possible, rodejat d'elements fantasiosos, ple d'indrets ocults i sagrats que esperen ser descoberts, on abunden objectes que ens permeten assolir un nou poder, una necessitat imperiosa o un desig latent. De l'espectacular però inferior "Bola de Drac Z" ja en parlarem un altre dia.

Detallet 1: Quan Goku dorm després de ser mico monstre, al capítol 12 (?), Ulong es pregunta si és extraterrestre. Toriyama ja ho tenia pensat?
Detallet 2: Quan Goku persegueix a Tambourine, el dimoni que ha mort en Krilín, hi ha un moment en que li diu que venjarà en Krilín i veiem com, sense moure's, els cabells se li ericen. És el primer atac de ràbia que té. Conclusió: es va estar a punt de transformar en superguerrer nou anys abans de la batalla contra Frízer.

dimecres, 16 de maig de 2007

SÈRIES: "Frasier", o les aventures d'un snob a Seattle


Doncs us presentem una de les apoteosis de l'spin-off, és a dir, les sèries que agafen de pal de paller un personatge d'una sèrie anterior (en aquest cas el psiquiatra de la catxonda i vuitantera Cheers, aquella que passava en un bar de Boston). El psiquiatra és un tal Frasier Crane (al centre), que torna a Seattle, la seva ciutat natal, a viure amb el seu pare Martin i la fisioterapeuta anglesa d'aquest, Daphne.
A Seattle, Frasier treballarà de psicòleg radiofònic, és a dir, la gent truca i explica els seus problemes i el poca-solta els hi resol, i "resol" és un dir. També l'acompanyen en les seves pul·lulacions per Seattle (on sempre plou) la productora de la ràdio, Roz, i Niles Crane, el seu germà i també psiquiatra.

La sèrie va tenir 11 (!) temporades, del 93 al 2004, i a la Península Ibèrica la va emetre -més o menys- Canal + en obert. Als Estats Units es va fer un fart de col·leccionar Emmys, de fet,
fins a 37, més que cap altre producció televisiva.

Bé, aquesta sèrie no va tenir tanta tirada popular com Friends, precisament perquè el personatge central Frasier (Kelsey Grammer) és, més que res, un esnob, pedant i arrogant, que no fa altre cosa que cagar-la. Per postres, el seu germà Niles és una caricatura grotesca seva i estan en constant competició per veure qui és més classista. Tots dos estan al club de tastadors de vi, van a l'òpera (i mai al cine), només van a restaurants de cinc estrelles... Tots dos parlen francès, però no per entendre's amb els francesos, els haitians o els quebequesos, sinó per distingir-se de la resta de Seattle. En canvi, el seu pare i la fisioterapeuta són gent d'a peu, que suporten de mala gana l'arrogància i les fòbies de tots dos. D'altra banda, Roz, la productora, és una devora-homes que no es pot veure amb l'acomplexat Niles, que més d'una vegada s'ha rentat les mans després de tocar-la.

També mereix menció especial Eddie, el gos del pare, que moltes vegades Martin tracta millor que els seus propis fills (i no li falten motius). Ja acabant, i per posar un exemple, tenim el capítol en que es perd Eddie i Martin posa 500 dòlars de recompensa per trobar-lo.
-FRASIER-Cómo se te ocurre dar 500 dólares para encontrar un perro?
-MARTIN-Son 500 más de los que daría para encontrarte a ti.

Res, com diu el protagonista al tancar el programa: Buenas tardes Seattle y buena salud mental.
La que li falta a Frasier.

dissabte, 12 de maig de 2007

Parlem de sèries: Las aventuras de Brisco County Jr.


Doncs això. Estic decidit a repassar les coses més rares i interessants que ens ha ofert el panorama catòdic, i començarem per aquesta meravellosa sèrie de principis dels '90.

La sèrie es va estrenar als Estats Units el 1993 i era una estrambòtica barreja de western, ciència-ficció i humor, tot amanit amb un toc sobrenatural. Va arribar a la Península la temporada 1996-97, quan TV2 la va emetre dues vegades seguides (massa poc).

Constava tan sols de 27 capítols de vora tres quarts d'hora. Tant la sèrie com els capítols es van fer curts, la veritat. La cosa va d'un llicenciat a Harvard com a advocat que ha de resoldre l'assassinat del seu pare, el sheriff Brisco County (el crim apareixia a l'opening) a mans d'una banda comandada per un tal John Bly que va darrera de la Esfera, un trastu amb poders sobrenaturals. Brisco County Jr. (Bruce Campbell, vist a Spider-man 3) es converteix en un pistoler justicier i anirà arreplegant amics i socis: Socrates Pool, una mena de banquer; un inventor el nom del qual no recordo; Lord Bowler, un entranyable cafre caçarrecompenses, primer rival i després amic; i Dixie, la nòvia cantant-cabaretera que acaba sent institutriu d'un príncep xinès. El principal aliat que té és el seu propi cavall, Comet, un animal amb més C.I. que Paquirrín (bé, tres o quatre Paquirríns i Pantojas junts), i que protagonitza varis gags delirants. El que més recordo és quan Brisco i Poole estan tancats dins una caixa forta i van cridant la combinació pensant que els escolta Bowler, i el qui obre la caixa és el cavall.

La sèrie anava evolucionant fins que capturaven tota la banda de Bly. Entre els rivals, també hi havia una pistolera interpretada per Jane Sibbett, que al cap de poc es convertiria en la lesbiana embarassada de Ross Geller a Friends.

Perquè només va durar un any no ho sabem. Aquí competia amb sèries com Sitges o el patètic futbol de dilluns a A3, però crec que vaig poder veure tots els capítols. Una de les millors sèries que he vist. TVE es podria haver estalviat alguna repetició de Verano Azul i reemetre-la.

En la meva opinió, Chanquete ja havia mort massa vegades.