SÈRIES: Odio "Ventdelplà"

"Ventdelplà" va començar l'hivern del 2005 com una proposta innovadora, una sèrie que bevia del costumisme i que es podria situar en l'òrbita del "culebrot", que seria emesa dues nits consecutives durant la setmana.
La tarja de presentació de "Ventdelplà", o "Encefalograma pla" pels qui demanem alguna cosa més en una sèrie, era excel·lent: venia de la mà del guionista Josep Maria Benet i Jornet, un dels 'cracs' de la ficció catalana, i comptava amb dos dels millors actors nacionals de la seva generació, Emma Vilarasau i Ramon Madaula. Sobren les paraules sobre Boixaderas o Joan Crosas, dos enormes intèrprets que s'han arrossegat per aquesta producció dilapidant el seu talent.
Bé, "Ventdelplà" (VdP per simplificar-ho, donat també que la sèrie és ben simple), té bons guionistes, bons directors, està ben feta i té molt bons actors, però és una sèrie per oblidar (anava a posar una m... de sèrie, però els meus assessors legals m'ho han desaconsellat).

La primera temporada de Ventdelplà tenia encara algun dels actius que es suposen de les produccions de TV3, una mica de costumisme ben entés i de drama. Es va tractar amb una sensibilitat acceptable el tema dels maltractaments, el desamor, la separació, etc... Les bases perquè un li agafi mania a la sèrie ja s'anaven estructurant, naturalment. Els despropòsits es van accentuar amb la segona temporada. La santa doctora protagonista -Teresa Clarís-, amb els seus quaranta-força anyets, continua portant de cap homes de 35 anys. A la primera crisi de parella que té s'embolica amb el personatge de Josep Linuesa, que després desapareix(A VdP els personatges apareixen i desapareixen perquè sí, com el Guadiana però sense arribar al mar).

El 'show' continua amb el personatge que interpretava Boixaderas, que és algú que mira d'atropellar la seva ex-dona, ella és tan bona que no el porta a judici un altre cop, i ja redimit, després es converteix en un Robin Hood que denuncia als traficants de drogues. Al traficant en qüestió no se li ocorre marxar de l'Estat, sinó que va rondant per aquí buscant venjança. I a partir d'aquí que si et segresto, que si t'espero aquí a fora, etc, etc, snif, snif...

Tema a part és la qüestió de la secta, que va ser el 'millor' de la 2na temporada. Roser, la professora, entra en un secta després que sapigués que la seva parella era un delinqüent (bon noi, però delinqüent). La Doctora Amor i la vídua del taxista mort pel traficant que déiem abans (...) planegen entrar en plan Equipo A a l'edifici de la secta per convèncer la Roser que fugi d'allà. Després, s'alien amb el delinqüent per raptar-la (sí, més punts suspensius) i fer-la entrar en raó.

És espectacular també quan Teresa i David van a viure junts, i a més, els seus fills ja estaven sortint: David li pregunta al seu fill Martí si, ara que tots viuran junts, vol dormir a la mateixa habitació de l'Isona (...). Tenen 16 anyets les criatures, per molt 'progre' que sigui un pare, permetria això a un fill?

VdP és una sèrie de riure encoberta... o és quelcom que frega el patetisme. Situacions irrisòries vestides de costumisme, un poble que fins i tot l'empresari dolent en el fons té un cor de Bambi, personatges que són caricatures i que els seus problemes tenen menys credibilitat que Zapatero parlant de l'Estatut. VdP retrata una Catalunya feliç i semifolklòrica, on tothom parla català, on la gent és solidària i té segones, terceres i quartes oportunitats, una Catalunya idíl·lica, que no existeix. Però VdP també en certa manera, involuntàriament, ridiculitza la nostra Catalunya interior i la fa carrinclona, per no parlar de les trames, subtrames i historietes surrealistes que duren menys que l'estiu a Groenlàndia (algú se'n recorda del jaciment ibèric?-que per cert acostumaven a estar a turons, no en llocs sense relleu!!!). VdP vol ser costumista i dramàtica, però a mi només em sembla grotesca i delirant, i exagera les històries simplement perquè no és creïble. Un amic meu em va dir que es pren The OC com una sèrie de riure, per la fatuïtat amb que viuen aquells rics. A mi, VdP no m'arrenca ni un somriure, només em fa preguntar-me quina és la seva intenció.